L' acolliment simple és instituït principalment per a situacions de desemparament en les quals sembla possible el reintegrament futur en la família d’origen, mentre que l' acolliment preadoptiu és un pas previ a un període de prova per a l’adopció. Segons l’esmentada llei es considera que el menor és desemparat quan manquen les persones a les quals per llei correspon d’exercir les funcions de guarda, o quan aquestes persones estan impossibilitades per a exercir-les o en situació d’exercir-les amb greu perill per al menor. Així mateix, es considera que el menor és desemparat quan s’observi qualsevol forma d’incompliment o d’exercici inadequat dels deures de protecció establerts per les lleis per a la guarda dels menors o manquin a aquests els elements bàsics per al desenvolupament integral de llur personalitat, o bé quan el menor presenti signes de maltractaments físics o psíquics, abusos sexuals, explotació o d’altres de naturalesa anàloga. De conformitat amb l’esmentada llei, tothom i en especial qui per raó de la seva professió tingui coneixement de l’existència de qualsevol maltractament a menors domiciliats a Catalunya o que s’hi trobin eventualment, ha de posar-ho en coneixement de l’autoritat judicial o de l’organisme competent corresponent de la Generalitat, el qual ha de garantir la reserva absoluta i també l’anonimat del comunicant. El desemparament ha de ser verificat pel mateix organisme competent, en resolució motivada, comunicada al ministeri fiscal i notificada als pares, el tutor, el guardador o els familiars que darrerament hagin conviscut amb el menor. Aquests també han de ser informats dels drets que els assisteixen i de com poden canalitzar llur oposició. Els centres d’acolliment, si s’escau, han d’exercir l’atenció immediata i transitòria dels menors desemparats, a fi d’analitzar-ne la problemàtica i proposar després el tipus de mesures aplicables. El jutge, a petició dels pares, el tutor, el guardador, els familiars esmentats, el ministeri fiscal o l’organisme competent, ha de confirmar o deixar sense efecte la declaració de desemparament. La resolució de desemparament comporta l’assumpció automàtica per l’organisme competent de les funcions tutelars sobre el menor, mentre no es procedeixi a la constitució de la tutela per les regles ordinàries o el menor no sigui adoptat, no sigui reintegrat a qui en tingui la pàtria potestat o la tutela, no s’emancipi o no arribi a la majoria d’edat. L’assumpció de les funcions tutelars implica la suspensió de la pàtria potestat o de la tutela ordinària durant el temps d’aplicació de la mesura. Les mesures a adoptar —sempre amb un informe previ dels equips tècnics competents i tenint en compte l’interès del menor— poden ésser l’atenció en la pròpia família del menor, mitjançant ajuts de suport psicosocial, de caire personal o econòmic, de l’Administració; l’acolliment simple del menor per una persona o una família que puguin substituir, provisionalment, el seu nucli familiar natural; l’acolliment simple en un centre públic o col·laborador; l’acolliment familiar preadoptiu; o bé qualsevol altra mesura aconsellable, de caràcter assistencial, educatiu o terapèutic, ateses les circumstàncies del menor. En l’adopció de qualsevol mesura s’ha d’escoltar el menor de més de dotze anys, i el de menys de dotze si té prou coneixement i és possible. Les mesures de protecció han d’ésser sempre acordades per escrit. L’organisme competent ha de comunicar al ministeri fiscal l’adopció de les mesures que comportin la separació dels menors de llur família. El fiscal, a la vista de les actuacions, pot instar l’autoritat judicial a la modificació o la suspensió de la mesura adoptada. Les persones que rebin un menor en acolliment simple tenen l’obligació de vetllar per ell, tenir-lo en llur companyia, alimentar-lo, educar-lo i donar-li una formació integral, sempre sota la vigilància, l’assessorament i l’ajut de l’organisme competent. S'ha de procurar confiar l’acolliment dels germans a una mateixa persona o família, com també facilitar les relacions entre el menor i la seva família natural, per tal de poder afavorir el seu reintegrament en aquesta. La mesura d’acolliment en una institució pública o col·laboradora adequada s’ha d’aplicar quan es prevegi que el desemparament o la necessitat de separació de la pròpia família seran transitoris i no hagi estat possible o aconsellable l’acolliment per part d’una persona o una família. També és aplicable quan, complint els requisits per a l’acolliment preadoptiu, aquest no s’hagi constituït. Les institucions d’acolliment han d’ésser totalment obertes, integrades en un barri o una comunitat i han d’organitzar-se sempre en unitats que permetin un tracte afectiu i una vida quotidiana personalitzats. Quant a l’acolliment preadoptiu, les normes més importants de l’esmentada llei disposen que es pot adoptar la mesura d’acolliment preadoptiu com a pas previ per a l’adopció quan el menor presenta signes de maltractament físic o psíquic, abusos sexuals, d’explotació o d’altres de naturalesa anàloga, o si per qualsevol motiu els pares o els tutors són sotmesos a una causa de privació de la pàtria potestat o remoció de la tutela o si no consta qui la té; quan els pares o els tutors estan impossibilitats per a exercir llur potestat i es preveu que aquesta situació podria ésser permanent; quan els pares o els tutors ho sol·liciten a l’organisme competent i abandonen els drets i els deures inherents a llur condició; o bé quan ho determini l’autoritat judicial. En els casos indicats s’han de suspendre les visites i les relacions amb la família biològica, per tal d’aconseguir la millor integració en la família acollidora, si convé a l’interès del menor. Quan hagi transcorregut el temps previst en la resolució de constitució de l’acolliment preadoptiu, que en cap cas no pot ésser superior a un any sense que hagi estat revisada la mesura adoptada, o quan ho determini l’organisme competent, es pot procedir a l’adopció del menor. El reglament de protecció dels menors desemparats i de l’adopció de 7 de gener de 1997 fou modificat pel decret 127/1997, de 27 de maig, que ampliava el tipus d’acolliment simple en família, amb la possibilitat que fos en família extensa del menor o en família aliena. En el primer cas, existeix una relació de parentiu per consanguinitat o per afinitat entre el menor i la part acollidora, i en el segon no existeix cap relació de parentiu. En l’acolliment en família aliena, les famílies que vulguin acollir un menor han de presentar una sol·licitud davant la Direcció General d’Atenció a la Infància. Una innovació del decret de 1997 és la creació del registre de famílies per a l’acolliment simple i un únic registre de famílies per a l’acolliment preadoptiu. Com a resposta a la nova realitat propiciada per l’allau de població adolescent immigrant i els desarrelaments derivats de la mobilitat geogràfica, com també al progressiu rebuig que es detectava de l’adopció simple en família per part d’aquest col·lectiu, la institució de l’acolliment ha incorporat les reformes introduïdes per la llei 8/2002 adreçades a la població adolescent amb conductes d’alt risc social, que impulsen la creació de centres o unitats d’estada limitada específics en els centres d’acolliment per a atendre separadament aquests adolescents. La regulació es completà amb un nou estatut de drets i deures de persones acollides. En sentit completament diferent, la institució de l’acolliment també s’ha estès a les persones grans, tal com ho certifiquen l’aprovació, pel Parlament de Catalunya, de la llei 22/2000, d’acolliment de persones grans, i la llei 11/2001, d’acolliment familiar per a persones grans, complement de l’anterior, les quals reflecteixen la situació sociològica que impulsa algunes persones grans a conviure amb persones joves sense que hi hagi relacions familiars, però en condicions semblants a les que es produeixen entre ascendents i descendents. Amb l’objectiu de tenir cura de la gent gran, l’anomenat pacte d’acolliment fou definit com la vinculació d’una persona, una parella casada o unida de manera estable, o una família monoparental, per raó de l’edat o bé d’una discapacitat, a una persona o a una parella casada o unida de manera estable, que havien d’ésser més joves, que els acceptaven en condicions semblants a les relacions de parentiu i en canvi d’una contraprestació. Es creà un registre d’acolliment de persones grans dependents del departament de justícia.
m
Dret civil català