Comportava una sèrie de deures i alguns drets, diferents segons el temps i segons les regions. Per a alliberar-se de l’adscripció calia redimir-la amb diner.
Des del baix imperi, la misèria i el desordre regnants feren que moltes persones restessin adscrites a l’ofici de llurs pares (com en el cas dels curials, dels homes d’ofici, dels soldats, etc.), i sobretot amb els rústics o camperols, que no podien abandonar les terres que cultivaven i passaven així a ésser considerats com una quasipossessió dels predis, que eren adquirits o alienats juntament amb llurs habitants. Els pobles germànics, tot i considerar els camperols lliures en principi, acabaren acceptant una situació semblant a la del baix imperi romà. Entre els visigots, els colons adscrits a la terra del senyor podien posseir peculi propi i fer seva la meitat de la porció conreada.
Després de la Reconquesta, a la Catalunya Vella, amb l’aparició dels masos i de les bordes, per tal d’assegurar llur conreu i llur rendiment, la transmissió del domini alodial portava aparellada, gairebé sempre, la dels homes estants o habitants en aquells amb llur descendència. Als servents adscrits, cal sumar els homes lliures que cercaven la protecció d’un senyor amb l’assentament al fundus i aquells altres que s’hi lligaven en relació emfitèutica mitjançant carta precària que els imposava l’obligació d’habitar permanentment el predi cedit per cultivar-lo, edificar-lo, millorar-lo o replantar-lo sota el pagament d’un agrari, tribut o cens. Com que, en una certa manera, d’aquesta relació en pervenia un vassallatge, la institució s’interferia ben sovint amb el dret feudal i, en part, hi regien unes mateixes normes, fins a l’extrem que algunes vegades hom arribà a confondre aquesta senyoria alodial o territorial de dret privat amb el dret jurisdiccional. Aquesta situació ja es trobava ben desenvolupada al segle XII i, fins i tot, en constitucions de pau i treva, hom donava al senyor el dret de reivindicar com a home propi el pagès que havia abandonat el mas o el predi.
La situació s’anà transformant en institució jurídica, ja ben perfilada al segle XIII a la Catalunya Vella, on els rústics adscrits a la terra i llur descendència no podien emigrar a les viles i als llocs privilegiats sense llicència del senyor, que podia exigir-los jurament i homenatge de no fugir. L’alliberament de l’adscripció era feta a canvi de preu, a manera de rescat o redempció (redimentia o remença), fixat arbitràriament pel senyor, llevat de determinats casos prevists per convenis o assenyalats en dret. Després del segle XII, a l’àrea dels bisbats de Girona i Vic i part dels d’Urgell i Barcelona, l’adscripció s’estengué a alguns indrets de la Catalunya Nova, bé que amb menor intensitat. L’adscripció a la terra finí amb la sentència arbitral de Guadalupe donada pel rei Ferran II el 21 d’abril de 1486.