Situació i presentació
El terme municipal d’Alàs i Cerc es creà l’any 1970 quan al terme tradicional d’Alàs, d’una extensió de 4,85 km2, li fou annexat el fins llavors municipi de Cerc (escrit antigament Serc), força més extens, amb 52,8 km2.
El municipi és situat a l’E del cap comarcal, a la riba esquerra del Segre. Limita al N amb Estamariu, a l’E amb Arsèguel i Cava, al S amb la Vansa i Fórnols, a l’W amb el Pla de Sant Tirs i al NW amb la Seu d’Urgell. Dins el terme d’Alàs i Cerc hi ha el petit enclavament de Bell-lloc, que pertany al municipi de la Seu i que és situat als primers contraforts del Cadí.
El Segre li fa de límit natural pel N; únicament a la dreta del riu hi ha un petit bocí de terres que correspon a l’antic terme de Torres, incorporat des de mitjan segle XIX al d’Alàs. El termenal, per llevant, remunta la riba dreta del riu de Vilanova passant pel roc de la Gralla i el roc del Moixol i continua aigua amunt el curs del torrent de la Molina fins a arribar a la carena de la serra de Cadí, que fa de límit per migdia des de ponent de la Torre de Cadí passant pel portell de Cadí i el cap de la Fesa (2 391 m). Davallant de la serra de Cadí, el termenal passa pel coll de Pradell i segueix per la serra de Sant Salvador i per la partida de Fontfreda, passa a migdia del roc de Carbassa, travessa el barranc dels Reguers, el torrent del Bufot i el de Sagàs i arriba a la roca de la Dona. Des d’aquest punt el límit de ponent segueix la capçalera del riu de Casanoves per la riba esquerra fins a travessar-lo a l’altura del pui de la Bastida (1 309 m), i ressegueix la carena de la serra de la Bastida fins al turó de Porredon (1 123 m). En aquest punt el termenal pren direcció nord-est i abans d’arribar al Segre creua el curs del barranc de la Bastida i el del riu de Cerc.
Les terres d’Alàs i Cerc s’estenen al peu de la serra de Cadí i els seus contraforts septentrionals; bona part del S del municipi és integrat al Parc Natural de Cadí-Moixeró. D’aquest muntanyam davallen les aigües que drenen el terme, un conjunt de petites valls paral·leles tributàries del Segre per l’esquerra. Hom destaca de llevant a ponent: el riu de Vilanova, que a la capçalera rep les aigües del torrent de la Bena, de la Molina, el Torrent Gran i el dels Mosquits; el torrent de Banat; el torrent de Santmiquel; el de Bell-lloc, que rep a la capçalera les aigües del barranc d’Ortedó; el riu de Cerc, que desguassa ja dins les terres de la Seu d’Urgell, i que és format a la capçalera pel torrent de Toscarre i el barranc de la Fou, i el barranc de la Bastida, que també vessa al Segre dins el municipi de la Seu d’Urgell, i és format a la capçalera pel barranc dels Reguers i el torrent del Bufot.
El terme comprèn, a més del poble d’Alàs, cap de municipi, els pobles de Torres d’Alàs, Cerc, Artedó, la Bastida d’Hortons, el Ges, Vilanova de Banat, el llogaret de Lletó i diversos santuaris i masies esparsos arreu.
Al poble d’Alàs s’arriba per una carretera local que parteix de la N-260 de la Seu a Puigcerdà. També hi porta per l’esquerra del Segre un camí que prové de la Seu, i també des de la Seu surt una altra carretera local que mena a Cerc, Artedó i Vilanova de Banat. Des d’aquesta carretera surt un camí que porta al Ges. Per a arribar a altres pobles hi ha camins forestals.
La població i l’economia
A Alàs hi havia 12 focs segons el fogatjament del 1365; el 1553 n’hi havia 24 a Alàs, 3 a Torres, 10 focs entre Cerc i el Ges, 8 a Artedó i Lletó i 5 a la Bastida d’Hortons. Un fogatjament posterior, del 1595, mostra un augment notable de la població: entre Artedó i Lletó hi havia 28 focs, a Vilanova de Banat, 13 i a la Bastida d’Hortons, 22. El 1787 hi havia 268 h a Alàs, 35 h a Torres, 92 h a Cerc, 70 h a Artedó, 113 h a la Bastida d’Hortons i 127 h a Vilanova. El 1842 hi havia 289 h a Alàs, 54 h a Torres, 140 h a Cerc, 120 h a Artedó, 91 h a la Bastida d’Hortons i 168 h a Vilanova. El 1860, ja incorporat Torres, el terme d’Alàs tenia 475 h i el terme de Cerc 824 h. A partir d’aleshores la població anà minvant. El 1900 hi havia 380 h a Alàs i 634 h a Cerc. El 1920 i el 1930 hi hagué una revifalla a Alàs: 396 h i 402 h respectivament. Però la tendència no fou la mateixa a Cerc: 677 h el 1920 i 619 h el 1930. El 1950 hi havia 337 h a Alàs i 444 h a Cerc. El 1960 hom registrà 355 h a Alàs i 407 h a Cerc. El 1970 el cens ja donava per a la població annexada dels dos termes un total de 588 h, i des d’aleshores experimentà una davallada contínua. Les majors pèrdues es donaren del 1975 al 1981, quan es passà de 538 h a 465 h. El 1986 hom empadronà un total de 424 h, i entre el cens del 1991 (403 h) i el del 2001 (405) s’apreciava una tendència a l’estabilització. El 2005 havia augmentat a 406 h.
L’economia del terme és bàsicament agrícola i ramadera. Al segle XIX, el Segre, mitjançant el canal de l’Olla, permetia que algunes terres es reguessin i hom passava per una palanca de fusta, inservible en temps d’avingudes, la qual cosa obligava a passar el riu a gual. A Alàs s’hi produïa blat, sègol, ordi, llegums, vi i fruites, entre les quals es distingien les pomes i les peres. Es criava bestiar de llana, boví i porcí. També al segle XIX, a l’antic terme de Cerc es produïa blat, sègol, llegums, patates, ordi, vi i fusta per a la construcció i per a llenya. Hi havia excel·lents pastures i bestiar boví, de llana, porcí i caprí.
Actualment les terres de la vall són regades pel rec del Salit, que pren aigua del Segre i arriba fins a la Seu per la séquia del Molí, i el canal de l’Olla i Segalers és el que rega més extensió de terme. La font del Poble, a migdia, sota Sant Miquel, s’usa també per a regar. El marge dret del Segre és regat pel rec del Solà.
Al regadiu, trobem prats regats, alfals, hortalisses, arbres fruiters i patates, i al secà, cereals. El conreu que ha esdevingut més important és el farratge per al bestiar, tot i que també s’aprofiten grans extensions de pasturatges naturals. La producció de llet constitueix la base més notable de l’economia. Predomina el bestiar boví, seguit de l’oví i, ja a molta distància, el cabrum, el porcí i l’equí.
En els últims anys els establiments de restauració han impulsat el sector de serveis (62,11% de la població ocupada el 2001), especialment a Alàs.
Indrets del terme
El poble d'Alàs és el cap de municipi, però el terme comprèn també els pobles de Torres d’Alàs, Cerc, Artedó, la Bastida d’Hortons, el Ges, Vilanova de Banat, el llogaret despoblat de Lletó, el santuari de les Peces, el de Sagàs, i diverses ermites i masies esparsos arreu, com l’ermita de Sant Antoni del Tossal, la capella i mas de Sant Miquel, i la masia de la Molina de Lletó.
El 1860 hi ha constància d’un seguit de masies habitades, la majoria ara abandonades. Són les d’Angol, de Baró, de Batlló, de Bentacans, de Borreixot, de la Borda, de la Molina, de les Monges, de les Planes, del Coll, del Coll Cogumells, del Guimesó, el Mas dels Masos, la Masia del Poi, la del Ribó, la del Rullat, la del Serrador, la de Marquet, la de Martí, la de Rodaponent, la de Vinyoles, el Mas de Castellet i el molí fariner de Pujol.
La història
Segons Coromines, el topònim Alàs prové d’una forma bascoide preromana. Moll, en canvi, pensa que és probable que derivi d’un nom gentilici cèltic, Alacius. El lloc fou documentat en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, on apareix en la forma Alasso. Una altra citació antiga és la del 878, any que s’efectuà una permuta de terres “subtus villa Elasso”. Les altres mencions d’Alàs documentades al segle X en parlen sempre com a vila. L’any 979, els marmessors del vescomte d’Osona Guadall (que era germà del bisbe Guisad d’Urgell) donaren a l’Església d’Urgell l’alou que el dit vescomte tenia a la vila d’Alàs. L’església de Sant Esteve d’Alàs, amb les esglésies sufragànies i els alous que posseïa, fou donada el 988 al bisbe i als canonges de la Seu pel comte Borrell II. També el bisbe Sal·la d’Urgell, pel seu testament del 1003, deixà a Santa Maria d’Urgell un alou a Alàs. Totes aquestes donacions són a l’origen de la senyoria que el bisbe i el capítol d’Urgell posseïren a Alàs, senyoria i jurisdicció que conservaren fins a la desamortització del segle XIX.
Les jurisdiccions dels diferents pobles del municipi pertangueren a diverses mans. Cerc, el Ges i Artedó foren del capítol de la catedral d’Urgell. La Bastida d’Hortons, dels vescomtes de Castellbò, dins el quarter de Castellciutat, però pel pariatge del 1278 permutaren el lloc amb el bisbe d’Urgell; el 1595 encara pertanyia al bisbe i al capítol, però posteriorment pervingué a la corona (ho era ja a la primeria del segle XVIII). Els llocs de Banat i de Vilanova de Banat foren dels Pinós.