Ocupà, entre 198 i 211, la càtedra peripatètica d’Atenes. Destacà pels seus comentaris a Aristòtil, que influïren fins al Renaixement i foren l’origen d’un corrent dins l’aristotelisme: l' alexandrisme , segons el qual només l’enteniment actiu és separat i immortal, a diferència del passiu (l’ànima individual).