Doctorat en química orgànica (1889), fou professor a la Universitat de Zuric (1895-1915). Estudià els complexos inorgànics del crom, el cobalt, el platí i el ferro, i també les valències, l’estereoquímica, etc. Reconegut com a autor de la teoria de la coordinació, rebé el premi Nobel de química el 1913 per proposar la configuració en octàedre dels complexos de transició metàl·lica. És autor de Beiträge zur Theorie der Affinität und Valeur (‘Contribucions a la teoria de l’afinitat i el valor’, 1893), Lehrbuch der Stereochemie (‘Manual d’estereoquímica’, 1904) i Über die Konstitution und Konfiguration von Verbindungen höherer Ordnung (‘Sobre la constitució i la configuració dels enllaços d’ordre superior’, 1914).
Alfred Werner
© Fototeca.cat
Químic suís d’origen alsacià.