Una altra interpretació el considera un dels dhyāni-buddha. El seu nom significa en sànscrit ‘llum infinita’. Segons la tradició, Amitābha ha promès de no accedir a la beatitud final fins la salvació de tots els éssers. D’origen probablement iranià, regna a l’Occident en un paradís o país pur (sànscrit: sukhāvatī ; xinès: quingtu ; japonès: jōdō ) per entrar al qual cal solament la fe i el lliurament a Amitābha. Aquesta fe és suficient per als pitjors pecadors que recorden i repeteixen el seu nom abans de morir: no són, per tant, necessàries les bones obres. Aquesta doctrina, que és exposada en una famosa sūtra, Sukhāvatī Vyūha , s’estengué i es popularitzà aviat per la Xina, on es mesclà inicialment amb el taoisme i on Amituo és representat en forma d’estatueta sobre el front de Guanyin (Avalokiteśvara). Al Japó, on ha tingut la màxima difusió fins als nostres dies, fou introduït a partir del s XII; els seus seguidors (Jōdō mon) s’han dividit en diverses sectes. El culte d’Amitābha ha pres arreu un caràcter popular, íntim i individualista.