Al seu voltant hi ha una caseria anomenada Santa Maria d’Àneu. És esmentat ja el 839 a l’acta de consagració de la catedral d’Urgell com a lloc de Santa Maria, abans de Santa Deodata, centre de les parròquies i aglutinador religiós de la vall d’Àneu, origen del deganat d’Àneu (després arxiprestat d’Àneu). Sembla que als seus orígens fou un monestir visigòtic dedicat a santa Deodata. Al final del segle X era dedicat a sant Pere (Sant Pere d’Àneu). L’any 1064 el comte Artau de Pallars el cedí juntament amb els monestirs de Sant Pere del Burgal i de Sant Pere de les Maleses al comte Ramon IV de Pallars Jussà, a canvi del monestir de Lavaix i d’altres béns. S’extingí molt aviat com a monestir benedictí, al segle XII. Després pertangué als canonges agustins, però la comunitat abandonà l’antic monestir abans de les lleis desamortitzadores del segle XIX.
La seva església, primer de tres naus (d’una nau des del segle XVI), fou refeta al segle XI i dedicada a santa Maria d’Àneu. Procedeix d’aquesta església una rica decoració absidal conservada al Museu d’Art de Catalunya, de Barcelona. Actualment és un santuari dedicat a la Mare de Déu d’Àneu.