Santa Maria d’Àneu (la Guingueta d’Àneu)

Situació

Vista aèria del conjunt que formen l’església i una sèrie de construccions d’ús agrícola bastides segurament sobre uns antics edificis monàstics.

ECSA - M. Catalán

Vista del magnífic absis que encapçala aquesta església, considerada el principal santuari marià de la vall d’Àneu.

ECSA - J.A. Adell

L’església de l’antiga canònica de Santa Maria d’Àneu és situada al marge esquerre del curs del riu Noguera Pallaresa, a la plana de la Vall d’Àneu.

Mapa: 33-9(181). Situació: 31TCH465200.

Per a anar-hi cal prendre el camí d’Esterri a Escalarre, i a 1 km agafar un estret camí que, per mig dels prats, porta fins a l’església, ara santuari. (JAA)

Història

Els esments més antics que és coneixen de les parròquies de la Vall d’Àneu, el Pagus Anabiensis, corresponen a uns preceptes, que R. d’Abadal data entre els anys 800 i 814, i que s’han perdut, però es coneixen pel contingut de dos documents posteriors que hi fan referència. En el primer precepte, de l’any 835, l’emperador Lluís, a precs del bisbe Sisebut, per autoritat del seu pare, l’emperador Carles, i la seva, mana que es respectin els drets de l’Església d’Urgell sobre les parròquies que el bisbat posseïa en diverses contrades, entre elles al pàgus Anabiensem. L’altre precepte és de l’any 860, en què el rei Carles, a precs del bisbe Guisad, confirma a l’església d’Urgell les parròquies del pàgus de la Vall d’Àneu. En aquest document és fa referència al lloc de Santa Deodata, considerat, en certa manera, com a lloc diferent: “Anabienses ac Tirbiensis et locus Sancte Deodate cum finibus suis”.

El mateix text que es troba en aquest precepte del 860 apareix en la butlla del papa Agapit II de l’any 951, de confirmació dels béns de l’església d’Urgell.

La Vall d’Àneu, com a unitat geogràfica i d’organització, que en aquests preceptes apareix sempre al costat d’altres unitats geogràfiques pirinenques, individualitzades, com Cardós o Tírvia, diferenciades dins del Pallars, continua apareixent en la documentació posterior com a unitat geogràfica diferenciada. I així apareix el 1090 en una donació al monestir de Gerri, de la vila d’Alós Jussà in valle Anaviensi, i en els documents coneguts com a “falsos” de Gerri i del Burgal, on s’empra, per a situar el monestir de Sant Pere de Burgal, el topònim “in valle que nuncupant Anaviense”.

A part la vinculació de la Vall d’Àneu al bisbat d’Urgell, que ja està documentada d’antic, el monestir de Gerri hi tenia interessos, probablement relacionats amb les seves pretensions i plets sobre Sant Pere del Burgal, tal com és palesa en la donació que fa el comte Artau I a Gerri dels delmes dels plets i presentalles d’Àneu, i en altres donacions que perduren fins al 1231, en què la comtessa Guilleuma dóna al monestir de Gerri la desena part de les quèsties i solidates d’Anau.

Durant els segles XI i XII, és conserven nombrosos documents que fan esment de la Vall d’Àneu sempre entesa com a una unitat geogràfica —rep una carta de franquesa l’any 1313, atorgada per Guillem d’Anglesola, en nom de Jaume II, els comtes de Pallars i el seu fill—. Aquesta unitat té el seu reflex en l’organització eclesiàstica de la vall, que des del segle XII, possiblement, i amb evidència documental a partir del segle XIV, funcionava com un deganat independent del bisbat, sotmès directament al bisbe, i amb una plena autonomia de funcionament, que és reflecteix en la concessió dels privilegis episcopals del 1570 al 1621, que defineixen i confirmen el peculiar sistema d’organització religiosa de la Vall d’Àneu. Aquest sistema té fortes semblances amb l’organització de la Vall de Boí, on funcionà el sistema de co-rectories. Aquesta peculiar organització és confirmada, encara que sigui indirectament, per la manca de visites pastorals realitzades pels delegats del bisbe d’Urgell al deganat de la Vall d’Àneu, Espot i Coma de Berrós, i, posteriorment, a l’oficialat de la Vall d’Àneu, Espot i Coma de Berrós. Tan sols en el llibre de visites de l’any 1574 s’inclou la llista de parròquies d’aquest oficialat amb l’anotació “exaccio charitatuum subsidii vallis de Aneu, Spot y Coma de Berros pro solutionis Omnium Sanctorum”.

La relació entre el lloc de Santa Deodata amb Santa Maria d’Àneu s’estableix en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell. Es tracta d’un document dubtós datat l’any 819, i s’hi identifica Santa Maria d’Àneu amb el lloc que antigament s’anomenava Santa Deodata: “Anabiensis quoque Sancte Marie que holim vocaverunt locum Sancte Deodate”. Malgrat l’afirmació de l’acta que el nom de Santa Deodata és antic i sembla fora d’ús, aquest topònim de la Vall d’Àneu torna a aparèixer al maig de l’any 1001, en la confirmació de possessions del bisbat pel papa Silvestre II, a petició del bisbe Sal·la, com a lloc de Santa Deodata, independent dels altres pàgi, dits “Anabiensis, Tirbiensis et locum Sanctae Deodate”, en un text que podria ésser copiat de preceptes anteriors.

L’any 1012, el lloc de Santa Deodata torna a aparèixer, en un text igual al del precepte de l’any 860, en la confirmació del papa Benet VIII dels límits del bisbat, ratificant els anteriors preceptes.

Resulta si més no curiós i interessant amb relació al problema de la data real de l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, el fet que s’hi esmenti ja el lloc de Santa Deodata com a Santa Maria, indicant que el nom de Santa Deodata és en desús; en canvi, a l’hora de demanar preceptes tan importants com les confirmacions papals del 1001 i el 1012, el bisbat encara empra l’advocació de santa Deodata, sense tenir en compte el canvi de denominació, que teòricament ja s’havia produït molt abans.

Tanmateix, el caràcter independent que sembla que tenia el lloc de Santa Deodata, esmentat en tots els documents al final de la llista, com un lloc més, és perd en l’acta: pel redactat és dedueix una certa preeminència del lloc de Santa Maria entre les parròquies de la Vall d’Àneu.

Els autors que han admès sense cap vacil·lació l’autenticitat de l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, com Abadal, n’han extret conseqüències, no provades, sobre una suposada organització d’un ample sector de la diòcesi entorn de cases monàstiques subjectes al bisbe d’Urgell, i que per això haurien canviat la seva titularitat per la de Santa Maria. Entre aquests autors és troba A. Pladevall, en presentar l’aspecte monàstic de Catalunya. Tots ells han admès que Santa Maria, abans Santa Deodata, era la base i el centre de l’organització de la vall.

Tot i confirmar-se més tard aquesta especial organització de la vall d’Àneu, no consta enlloc documentalment que Santa Maria fos un antic monestir benedictí, bé que l’advocació de santa Deodata indica clarament un lloc de culte d’època molt antiga, i no es pot descartar que és tractés d’un establiment monàstic, del qual només se sap el lloc i res més.

D’altra banda, sembla dubtós que l’església de Santa Maria s’identifiqués amb el monestir de Sant Pere d’Àneu, que és objecte de permuta l’any 1064, entre els comtes Artau I de Pallars Sobirà i Ramon V de Pallars Jussà, ja que l’any 1086, en una convinença entre el bisbe Bernat d’Urgell, i el comte Artau II de Pallars Sobirà, aquest promet restituir a Santa Maria d’Urgell l’església de Santa Maria d’Àneu. L’advocació de santa Maria és repeteix en una nova convinença entre el bisbe d’Urgell i un Martí Ecó, l’any 1088: “ecclesie Sancte Marie Anaviensis”. L’any 1093, en el seu testament, Tedball Guerli deixa el seu alou d’Esterri a l’església de Santa Maria d’Àneu, i cap a l’any 1112, la comtessa Eslonça deixa a Santa Maria d’Àneu un home que tenia a Unarre.

Aquestes confirmacions de l’advocació de santa Maria, i el fet que en cap cas no s’esmenti com a monestir, sinó simplement com a església, tot i el seu migrat caràcter provatori, són factors que posen en dubte la identificació amb el monestir de Sant Pere d’Àneu del 1064.

No és fàcil dir a què responia la construcció d’un edifici tan important en el centre de la plana d’Àneu. Altrament, és un edifici que no figura en la relació de parròquies i rectories del deganat de la Vall d’Àneu, tot i l’evidència d’haver tingut reformes molt ambicioses entre els segles XV i XVI, que palesen que és trobava en ple funcionament.

Resulta molt temptador d’atribuir aquestes peculiaritats a un caràcter monàstic de la seva arquitectura, i a un paper d’element centralitzador de l’organització eclesiàstica del deganat de la Vall d’Àneu, a l’estil del que succeí a la Vall de Lord amb la comunitat de preveres de Sant Llorenç de Morunys, traslladada després a Sant Pere de Grau d’Escales.

L’organització eclesiàstica del deganat de la Vall d’Àneu, estudiat per Enric Moliné, conserva documentació a partir del segle XIV, però ja existia al segle XII, ja que és conserven dos regests que hi fan referència: un del 1163, que diu que el comte Arnau de Pallars dóna les esglésies de la Vall d’Àneu a la mensa d’Urgell, i un del 1175, en què el bisbe Arnau de Preixens fa un nomenament de degà a la vall “a són beneplàcit, donant-li tot lo poder acostumat”. Això posa en evidència que el sistema de degans ja era plenament establert a la fi del segle XII, moment en què és possible que estigués centrat en l’església de Santa Maria, la qual, segons aquesta hipòtesi, funcionaria d’una manera semblant a una canònica. La pèrdua de les estructures annexes a l’església, que devien acompanyar-la, i les transformacions sofertes en la fàbrica, fan que les evidències arquitectòniques no aportin noves dades a la història i la concepció original, que de ben segur devia ser diferent a la de santuari que té actualment.

Segons J. Ainaud, a la baixa edat mitjana s’hi instal·là una comunitat de frares agustins, extingida el 1711. (JAA-MLIC)

Església

Planta de l’estat actual d’aquest temple després de les moltes intervencions sofertes al llarg dels segles.

J.A. Adell

Del probable conjunt monàstic de Santa Maria d’Àneu, avui només se’n conserva l’església, mentre que de la resta de dependències no hi ha vestigis visibles, malgrat que hi pugui haver alguns elements emmascarats, aprofitats en les construccions de l’explotació agrària adjacent al santuari actual. Tanmateix, cal considerar la possibilitat que l’excavació arqueològica de l’entorn de l’església pugui aportar dades sobre les estructures que completaven el conjunt de la canònica.

L’església és un gran edifici en el qual es pot apreciar un important procés de transformació des del projecte inicial. Actualment consta d’una nau única, coberta amb una estructura d’embigat de fusta sobre cinc arcs de diafragma, de perfil apuntat i capçada a llevant per un únic absis, molt més estret que la nau, de planta semicircular, i precedit d’un ampli arc presbiteral.

Aquest absis formava part d’una capçalera triple, en la qual l’absis central, conservat, era flanquejat per dues absidioles, de les quals és manté l’arc presbiteral, molt profund —com el central—, de l’absidiola nord, mentre que de l’absidiola sud només és visible una part del mur exterior adossat als murs de l’absis central, on s’aprecia l’arrencada d’una lesena.

L’estructura de la capçalera correspon clarament a un temple concebut amb una estructura basilical de tres naus, totalment transformades pel canvi de l’estructura original, per la solució de la coberta d’embigat sobre arcs diafragmes que avui és conserva. Al costat nord de la nau, però, romanen quatre semipilastres adossades al mur, que corresponen a l’obra original. D’aquestes, les tres situades més a llevant presenten una forma esglaonada, i tenen tot l’aspecte d’haver estat concebudes per rebre unes voltes per arestes, reforçades per arcs torals; així, s’establiria una clara semblança amb les pilastres laterals de l’església de la canònica de Sant Vicenç de Cardona.

Interior de la nau, coberta d’embigat sobre arcs diafragmes, solució tardana d’una edificació concebuda inicialment amb tres naus.

ECSA - J.A. Adell

La manca d’exploracions arqueològiques en el subsòl de l’església impedeix de confirmar les hipòtesis sobre l’estructura de les naus de l’església: o bé corresponien a una coberta integral de voltes d’aresta, com planteja J. Puig i Cadafalch, esteses a les tres naus, similar a l’església de Sant Aventí de l’Arbust, o bé podria tractar-se, com a les esglésies de Santa Eulàlia de Fullà i Sant Vicenç de Cardona, d’una nau central coberta amb volta de canó. No és poden excloure, però, solucions més dubtoses i insegures, com la de l’església del monestir de Santa Maria d’Ovarra, on les naus presenten combinació de voltes de canó i voltes d’aresta, considerant, sempre, que aquest projecte inicial de Santa Maria d’Àneu s’arribés a executar plenament.

Exteriorment, el cos de la nau presenta les seves façanes llises i orfes de tota ornamentació, i és perfectament visible una junta vertical, sobretot en el mur nord, que indica clarament que tot el sector de ponent, amb la seva façana, respon a una refacció de l’obra original. No se sap si aquesta refacció fou realitzada sobre els fonaments originals o amb una ampliació de la nau, coetània, probablement, de la construcció de l’estructura d’arcs diafragma. En canvi, l’absis central presenta una decoració en la seva façana, formada pels clàssics motius llombards d’arcuacions, en sèries de dues entre lesenes. Pels vestigis conservats, cal suposar que aquesta mateixa ornamentació s’estenia per les façanes de les absidioles, per tal com, en el fragment de mur conservat de l’absidiola sud és visible part de l’arrencada d’una lesena, una de les que devien conformar la decoració absidal.

La porta actual s’obre en el mur de ponent, corresponent a les obres de reforma, i en la façana sud ha estat identificada recentment una de les portes originals del temple que, amb tota probabilitat, devia comunicar l’església amb les dependències comunitàries.

En el mur nord es conserven dues finestres de doble esqueixada, i una altra al mur sud, del mateix tipus que les tres que s’obren a l’absis central.

L’aparell, molt emblanquinat, és format per carreus molt barroers, amb reble de còdols i juntes encintades que imiten una cÀrreuada irregular.

Tots els elements formals espacials i constructius de l’edifici posen en evidència la seva filiació dintre de les formes de l’arquitectura llombarda, dominant a la Catalunya del segle XI. Dins aquest context cal considerar, d’acord amb J. Puig i Cadafalch (Puig, 1909-18, vol. II, pàgs. 237-238) que l’església de Santa Maria d’Àneu, probablement construïda a la primera meitat del segle, s’inscriu en el grup d’esglésies ja esmentat, que tenen les naus cobertes amb voltes d’aresta, de clara filiació italiana. Caldria matisar, però, considerant obres com Sant Vicenç de Cardona, en les quals té un fort pes la tradició constructiva del país, que se superposa a la influència exterior. (JAA)

Pintura

Vista general de les pintures murals conservades al Museu Nacional d’Art de Catalunya, tal com eren disposades abans del remodelatge que actualment s’està duent a terme.

ECSA - Rambol

De la decoració mural de Santa Maria d’Àneu, conservada al Museu Nacional d’Art de Catalunya (núm. MAC 15 874), tan sols ens han arribat les pintures de l’absis central, les quals constitueixen un dels conjunts més importants de pintura romànica catalana per la seva qualitat plàstica i la seva originalitat iconogràfica.

Les pintures, que és troben força malmeses, mostren dos nivells de composició amb sengles narracions. Com ja assenyalà M. Durliat (1973, pàg. 8), si bé és comú iniciar la descripció dels absis per les imatges representades a la seva conca, aquí cal fer-ho per la part inferior del tambor. En aquest punt, i sota la finestra axial de les tres que s’obren a l’hemicicle, hi ha les quatre rodes de foc del carro de Jahvè descrites per Ezequiel (1, 13-21, i 10, 6 i 9). Al seu costat s’erigeixen dos serafins amb tres parells d’ales que il·lustren la visió d’Isaïes: “L’any que morí el rei Ozies, vaig veure el Senyor assegut en un tron elevat i excels, amb el ròssec del seu mantell que omplia el santuari. Uns serafins que estaven davant d’ell tenien cadascun sis ales; dues per a cobrir-se la cara, dues per a cobrir-se els peus i dues per a volar. I és cridaven l’un a l’altre aquestes paraules: «Sant, sant, sant és Jahvè Sabaot (…)»” (Is 6, 1-3). Aquestes exclamacions (S[AN]C[TU]S), apareixen repetides fins a tres vegades a la part superior de cada ésser, sobre la darrera de les tres franges de color que divideixen el tambor.

Seguint la tipologia habitual d’aquests personatges, les ales i les mans dels serafins presenten ulls, tal i com ho esmenta Ezequiel (10, 12). Ambdós sostenen pinces amb sengles brases que acosten als llavis dels dos profetes, que s’agenollen al seu costat, tot purificant-los, com explica el text d’Isaïes: “Aleshores va volar cap a mi un dels serafins, tenint a la mà una brasa que havia pres amb uns molls de sobre l’altar. Em tocà la boca i digué: «Quan això toca els teus llavis, la teva culpa és esborrada i el teu pecat queda expiat»” (Is, 6, 6-7). El personatge d’Isaïes s’identifica per una inscripció de la qual només s’ha conservat la inicial, mentre que l’altre personatge és més problemàtic. Excepcionalment es tracta d’Elies (Elia), que segons els textos de l’Antic Testament no veié l’Etern fins a l’hora de pujar al cel; hauria estat més lògic que el personatge fos Jeremies o Ezequiel. La presència d’Elies, segons Durliat, dóna una significació suplementària de les rodes de foc, i les acosta a aquelles que portaren al cel l’Home de Déu: “Mentre ells anaven caminant i parlant, un carro de foc amb cavalls de foc els va separar l’un de l’altre, i Elies se’n pujà al cel en la torbonada” (2R 2, 11-13) i “Llavors s’alçà el profeta Elies com un foc, i la seva paraula cremava com una torxa” (Ecli 48 1-2).

Ambdós profetes, nimbats i vestits amb túnica probablement talar de color vermell i mantell blau, representen el missatge de la bona nova anunciada per Isaïes: “Per això, el Senyor mateix us donarà un senyal: Quan la jove que està embarassada tindrà un fill, li posarà Emmanuel” (Is 7, 14). Jesucrist, l’Emmanuel, apareix just a sobre de les rodes d’Ezequiel i d’Isaïes a la conca absidal, assegut als genolls de la Verge. Cal remarcar que la franja que separa els dos registres narratius és molt tènue, i és composta per una franja de petites ondulacions amb elements flordelisats. Altres elements vegetals decoren l’intradós de les finestres, amb formes helicoïdals a les laterals i de filigrana d’inspiració clàssica a la central.

La figura de la Maiestas Mariae ha desaparegut gairebé del tot, però es pot reconèixer el tron d’orfebreria i la indumentària de la Verge composta per una túnica talar porpra, el mantell blau, encaputxat a la manera bizantina, i sabates blaves amb franges de pedreria que reposen sobre un marxapeu. La màndorla apuntada, decorada amb motius geomètrics, tanca un camper groc.

La Verge presenta l’Infant als reis, que es troben situats asimètricament als dos costats de la conca absidal. Melcior, en genuflexió, presenta la seva ofrena. Gaspar i Baltasar han desaparegut en la seva meitat superior. Tanmateix, se’ls pot reconèixer perquè tots tres vesteixen túnica curta sota la qual mostren les cames cobertes per calces fins als peus, calçats amb sabata estreta. El mantell obert sobre l’espatlla dreta mostra, en les seves extremitats, una placa metàl·lica amb pedres engarçades. Es cobreixen el cap amb un barret troncocònic. La seva disposició, com també la seva indumentària, remet a la decoració mural de Sant Esteve de Tredós (vegeu l’estudi dins el vol. XIII de la present obra, pàgs. 402-405). Aquesta no és, però, l’única analogia possible entre les dues obres de l’anomenat mestre de Pedret. La presència en tots dos casos de les figures dels arcàngels Miquel (S[AN]C[TU]S MIHAEL) i Gabriel, aquest desaparegut gairebé del tot, evidencien els paral·lelismes entre aquests dos conjunts.

A l’esquerra de l’espectador veiem l’arcàngel Miquel vestit a la manera bizantina, sostenint l’estendard amb la mà esquerra i el roleu amb la dreta, sobre el qual apareix la inscripció …TICIUS, mentre que la desapareguda figura de sant Gabriel conservava el roleu amb la inscripció POSTULACIUS. Com assenyala J. Bousquet (1974), aquesta era la cèdula que representava un jutge a l’època medieval seguint la tradició romana. Així, doncs, es tracta dels àngels advocats que demanen a Déu el perdó per als pecadors, els quals també apareixen representats a Sant Pere del Burgal, Esterri de Cardós i Estaon.

La representació dels arcàngels flanquejant l’Epifania ha estat objecte de discussió i anàlisi per part dels estudiosos. Per a J. Ainaud (1962b, pàg. 26), la presència dels arcàngels no és contrària al significat del tema central, però sí que és independent. Segons J. Bousquet (1974), es tracta del misteri central del cristianisme; és a dir, del moment de l’encarnació de l’home. Així, doncs, la grandesa del moment és legitimada per la presència dels arcàngels.

M. Durliat (1974, pàg. 109) troba clars paral·lelismes amb San Vicenzo, a Galliano, prop de Cantú, a l’àrea de Como. Com a Galliano, el nostre conjunt incorpora la figura del comitent. A Santa Maria d’Àneu són dos i es troben representats l’un sobre l’altre a l’esquerra de la composició, tot ocupant l’extrem del registre semicilíndric. El personatge superior, imberbe, vesteix paraments sacerdotals, casulla i túnica blanca. Amb la mà esquerra, velada, sosté un llibre, mentre que la mà dreta és mostrada oberta sobre el pit. La figura inferior, pitjor conservada, llueix tonsura com l’anterior i barba. La seva indumentària, de color groc, bé podria ser una dalmàtica. Presenta el volum amb la mà esquerra, a diferència de l’anterior sense velar, i sosté una tovallola blanca amb decoració porpra. Al seu costat hom llegeix la inscripció CU(?)L/NAD.

Tot i que cap de les dues figures no duu nimbe, J. Pijoan interpretà la inscripció com [SAN]C[T]U[S] [BER]NA[R]D[US](*), i identificà la figura superior com sant Benet. Es tractaria, doncs, del fundador i reformador de l’orde benedictí, al qual pertanyia l’antic priorat adjacent a l’església. Tanmateix, aquesta interpretació és difícil d’acceptar per diverses raons. En primer lloc, la lectura de la inscripció que Pijoan i Gudiol (1948, pàg. 144) interpreten com “Escolanus” és molt forçada. Les figures no duen aura, i si acceptem que una de les figures és sant Bernat, canonitzat l’any 1173, avancem d’una manera molt important la datació de les pintures. També es fa difícil acceptar que sant Benet sigui representat com un home tan jove. J. Gudiol i Cunill apunta la possibilitat que es tracti de l’abat i el diaca del monestir, trobant un paral·lelisme amb la representació de l’abat Desideri en l’absis de Sant’Angelo in Formis (vegeu Anthony, 1951, pàg. 169). Malgrat tot, cal remarcar que el personatge superior duu paraments sacerdotals, no de diaca. G. Richert (1926, pàg. 22) creu que es tracta de la representació dels donants, prenent com a precedent la figura del comitent representada a Sant Pere del Burgal, possibilitat que sembla la més acceptable.

A l’extrem oposat del registre apareix la figura de l’arcàngel Rafael (SANCTUS RAPHAEL), que vesteix túnica vermella i mantell groc i mostra l’espasa del missatger de Déu. Podem entendre la seva funció a partir dels textos del Llibre de Tobit, quan adreçant-se a Tobies i a Sara els diu: “Doncs bé: quan tu i Sara pregàveu, jo acompanyava el record de la vostra pregària a la presència de la majestat del Senyor. I quan enterraves els morts, igual.” (Tobies XII, 12). La presència de l’arcàngel Rafael al registre inferior, en lloc d’estar flanquejant la Maiestas Mariae, es podria entendre pel seu paper d’advocat dels dos personatges oposats a ell.

Pel que fa a composició i forma, l’absis presenta una sèrie d’elements originals. Aquí l’autor s’allunyà de les normes tradicionals creant efectes d’asimetria o fent sortir les figures del seu espai marcat, com en el cas dels peus dels Mags. De la mateixa manera, les ales dels serafins ultrapassen les motllures de les finestres. Un altre aspecte rellevant és l’intent d’individualització, notori en les figures dels clergues i no en les altres. Els primers són representats amb una clara voluntat naturalista que podria fer pensar en la idea de retrat. Apareixen com a figures vives que presencien les escenes que es desenvolupen a l’absis, mentre que la resta rep un tractament més convencional.

El pintor demostra un gran coneixement de la tècnica pictòrica, un gran domini de la línia, dels colors i de les veladures. La gamma cromàtica és àmplia: s’utilitzen els colors groc, porpra, vermell, blanc, blau, negre i una gamma d’ocres i marrons.

Estilísticament, les pintures de Santa Maria d’Àneu han estat inscrites dins el cercle del Mestre de Pedret, el qual treballà durant un llarg període de temps, i les seves obres es troben en un ampli marc geogràfic. Aquesta àrea correspon a la zona del Pallars i la Vall d’Aran (Santa Maria d’Àneu, Sant Pere del Burgal, Tredós), amb altres localitzacions com, és clar, Sant Quirze de Pedret (Berguedà), Àger (Noguera) o Saint-Lizier, a l’Arieja. Tanmateix la seva activitat influí en els mestres d’Estaon, Orcau i Cardós.

La historiografia, d’antic, ha relacionat aquest taller amb mestres del nord d’Itàlia que revitalitzaren fórmules bizantines, en obres tan importants com Civate (San Pietro al Monte) i Galliano (San Vicenzo). Aquestes dues esglésies se situen cronològicament entre l’inici i la fi del segle X. Es a partir d’aquest moment que hom pensa que els tallers llombards arribaren a Catalunya. Pel que fa al Mestre de Pedret, la identificació de la figura femenina de l’absis de Sant Pere del Burgal amb Llúcia, esposa del comte Artal que governà el Pallars entre el 1084 i el 1090, permet inscriure les pintures del Burgal cap al final del segle XI. Tanmateix, la consagració de Saint-Lizier el 1117 fa pensar que l’obra del Mestre de Pedret a casa nostra es realitzà a cavall del segle XI i XII.

Hom conserva un document de concòrdia i de condotació de l’església de Santa Maria d’Àneu, signat pel comte Artau II de Pallars Sobirà i el bisbe Bernat d’Urgell i datat el 30 de març de 1085, que correspon probablement a l’època de construcció de l’església de tipus llombard de tres naus, que al segle XIV havia de canviar la seva estructura. Aquesta data pot ajudar a situar el límit inferior de la datació de les nostres pintures, límit que es podria tancar al començament del segle XII. (IDV)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• ACU. Llibre de Visites, 1574, núm. 31, folis 284r-286v
• Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. II, pàg. 236
• Abadal, 1926-50, vol. II(I), doc. I, pàgs. 279-280; doc. II, pàg. 281; doc. III, pàgs. 282-285 i doc. IV, pàgs. 286-288
• Baraut, 1979, vol. II, doc. 20, pàg. 34
• Baraut, 1980, vol. III, doc. 271, pàgs. 100-101
• Baraut, 1981, vol. IV, doc. 324, pàgs. 38-40
• Moliné, 1982, vol. V, pàgs. 331-422
• Baraut, 1984-85, vol. VII, doc. 1 027, pàgs. 145-146, i doc. 1 043, pàgs. 165-166
• Baraut, 1986, doc. 2, pàgs. 52-56
• Baraut, 1986-87, vol. VIII, doc. 1 106, pàgs. 29-30
• Vidal-Vilaseca, 1987-90, vol. I, pàg. 419
• Martínez, 1991, pàg. 101
• Puig, 1991, vol. II. doc. 25, pàgs. 16-17; doc. 47, pàgs. 33-35; doc. 99, pàgs. 69-70; doc. 106, pàg. 74; doc. 136, pàg. 96; doc. 153. pàgs. 109-111; doc. 222, pàgs. 154-155; doc. 312, pàgs. 210-212; doc. 337, pàgs. 228-229; doc. 338, pàgs. 229-232; doc. 401, pàgs. 276-284; doc. 440, pàgs. 304-306; FG-II, pàgs. 401-402; FB-I, pàgs. 414-416 i FB-II, pàg. 416.

Bibliografia sobre la pintura

• Pijoan, 1907
• Pijoan, 1907-21, pàgs. 34-43
• Pijoan, 1911-12, pàg. 668
• Folch i Torres, 1926, pàg. 140
• Richert, 1926, pàg. 22 i figs. 9 i 10
• Gudiol i Cunill, 1927, pàgs. 371-387 i figs. 137-143
• Kuhn, 1930, pàgs. 45-46 i figs. XLI-XLII
• Post, 1930, pàgs. 136-139
• Catàleg del Museu d’Art de Catalunya, 1936, pàg. 22 i fig. 14
• Pijoan-Gudiol, 1948, pàgs. 144-145
• Cook-Gudiol, 1950, pàgs. 57-58 i figs. 35-36
• Anthony, 1951, pàgs. 169-170 i figs. 408-409
• Cook, 1956, pàgs. 21-22 i fot. 21-22
• Ainaud, 1957, pàg. 18
• Grabar, 1958, pàg. 71
• Junyent, 1960-61, II, pàg. 200
• Ainaud, 1962b, pàg. 26 i fig. 19
• Demus-Hirmer, 1970, pàg. 150 i fig. 158
• Ainaud, 1973, pàgs. 83-84
• Durliat, 1973 i 1974, pàg. 109
• Bousquet, 1974
• Carbonell, 1974-75, I, pàg. 67 i figs. 203-204
• Alcolea-Sureda, 1975, pàg. 10
• Yarza, 1979, pàgs. 220-222
• Sureda, 1981, pàgs. 281-282
• Dalmases-José, 1986, pàg. 179
• Ainaud, 1989, pàgs. 68, 71, 72-74 i 79.