Vida
És probable que fos alumne de Johannes Ockeghem a Tours, al principi de la dècada del 1460. Cap al 1465 passà a la cort de Borgonya, on ingressà com a cantor de la capella del duc Carles el Calb al desembre del 1467. Després de la mort del duc continuà al servei de la seva filla, Maria de Borgonya, fins que aquesta morí el 1482. Posteriorment, Busnois es retirà a la parròquia de Sant Salvador de Bruges, on exercí el càrrec de rector cantoriae fins al final de la seva vida.
Tot i que se li suposen moltes més composicions, se sap que fou autor de tres misses, un credo, tres magníficat, catorze motets i més de seixanta cançons profanes a tres i quatre veus, totes en francès menys dues que porten el text en italià i una en flamenc. La majoria de les seves obres en llatí es conserven en un dels manuscrits de la capella de la cort borgonyona, actualment a la Biblioteca Reial Albert I de Brussel·les, que es creu que fou transcrit per ell mateix. Els principals cançoners francoflamencs de vers el 1500 i algunes de les primeres antologies musicals editades per Petrucci transmeten les seves obres profanes.
De les tres misses, dues són a quatre veus i es desenvolupen sobre un cantus firmus. La missa L’homme armé fou escrita per a alguna mena de cerimònia celebrada a la cort, i és una de les primeres basades en la cèlebre melodia de fanfara. Inspirada en les de Dufay i Ockeghem, serví de model per a la d’Obrecht.
Dels tres maníficat que composà, destaca el Magnificat sexti toni, a quatre veus i subdividit en dotze seccions correlatives, algunes a dues i tres veus.
Entre els seus motets, el més notable és Anthoni usque limina, dedicat a sant Antoni Abat, en el qual s’amaga el nom del compositor al principi i al final del text (ANTHONI Usque ... omni BUS NOYS). Una de les veus és interpretada per una campana, símbol de sant Antoni, i es limita a repetir la nota re en compassos alterns, acompanyant dues veus agudes, puntualment reforçades per una de tercera, i una de greu.
També destacà el motet In hydraulis quondam Pithagora, escrit entre el 1465 i el 1467, s’inscriu dins de la tradició dels motets anomenats de músics, ja que cita Pitàgores, tingut per un dels inventors de la música, i al mateix temps homenatja Ockeghem. Les seves dues seccions són estrictament proporcionals (O, C, C2, O3).
El motet Noel, noel, els himnes litúrgics Ad coenam agni providi i Conditor alme siderum, el responsori Alleluia Verbum caro factum est, la seqüència Victimae paschali laudes i les dues antífones Regina coeli són motets d’estructura molt més simple i de caràcter declamatori, davant del contrapuntístic dels anteriors.
Busnois excel·lí com a compositor de cançons profanes, especialment el rondeau i la bergerette, dels quals fou un mestre. La majoria són a tres veus i usen formes fixes, especialment el rondó, tot i que la tradicional jerarquia entre les veus tendeix, en el seu estil particular, a desaparèixer a causa de l’ús sistemàtic que fa de la imitació. Autor d’una gran part dels textos, diverses de les seves cançons en francès són dedicades a Jacqueline d’Hacqueville, una dama de l’alta societat parisenca. La melodia d’una de les dues escrites en italià, Fortuna desperata, serví de cantus firmus almenys a quatre misses d’autor francoflamenc. La melodia de la seva única composició en flamenc, In myne zynn, és basada en una tonada popular, com també les d’algunes de les seves cançons en francès.
Contemporani de Johannes Ockeghem, en compartí la glòria, a desgrat de llurs essencials diferències. Fou la figura principal de l'escola a Escola francoflamenca tardana, després de la mort de Guillaume Dufay.
Bibliografia
- Higgins, P.: ntoine Busnois, Oxford University Press, Oxford 1999
- Strohm, R.: The rise of European music 1380-1500, Cambridge University Press, Cambridge 1993