Antoni Maria Alcover i Sureda

Jordi des Racó (pseud.)
(Santa Cirga, Manacor, 1862 — Palma, Mallorca, 1932)

Antoni Maria Alcover i Sureda

© Fototeca.cat

Eclesiàstic, lingüista, folklorista i publicista.

De família rural, de tradició carlina, es traslladà a 15 anys a Palma per tal de seguir-hi els estudis de seminarista. Del 1877 al 1886, que fou ordenat prevere, es donà a conèixer com a polemista intransigent, defensor d’un integrisme extremat, i alhora es despertà la seva vocació literària, primer en castellà, i a partir del 1879 decididament en català. Així, i gràcies al seu origen pagès, aviat descobrí la riquesa de la literatura i de la llengua popular, que recollí, sota el pseudònim de Jordi d’es Racó, en publicacions insulars i més tard a les Contarelles (primera edició, 1885; segona edició refosa i ampliada, 1915) i, sobretot, a l’Aplec de Rondaies Mallorquines (24 volums d’ençà del 1896). Professor al seminari, canonge magistral (1905), fou nomenat vicari general (1898-1916) pel bisbe Campins. Aquest darrer càrrec l’obligà a nombroses activitats, des de dirigir la construcció d’esglésies dins un estil neoromànic (Son Carrió, Calonge, etc.), a intervenir en les qüestions politicoreligioses de l’època amb escrits apologètics i doctrinals, fins a promoure la premsa catòlica (L’Aurora), etc. Sota el pseudònim d’En Revenjoli combaté la premsa liberal i obrerista, i durant la Primera Guerra Mundial es destacà per la seva germanofília.

D’altra banda, el fet d’ésser vicari general li proporcionà una autoritat moral i una projecció sobre el sector catòlic a l’hora d’emprendre l’obra del Diccionari. En efecte, les primeres reunions tingueren lloc el 1900 al palau episcopal, on el 5 de novembre llegí la Lletra de convit, invitació pública a col·laborar en un diccionari exhaustiu de la llengua, invitació que publicà i difongué l’any següent. Mostra de l’acceptació que la idea tingué entre l’estament religiós de l’illa és l’elevat percentatge de clergues mallorquins que hi col·laboraren i que, uns anys després, participaren al Congrés. El projecte, però, gràcies als viatges propagandístics a la península, a la necessitat d’una obra similar i a l’ambient patriòtic del principi de segle XX, tingué un ressò que ultrapassà l’àmbit insular. Això, i la conveniència d’establir un mitjà de comunicació entre els col·laboradors, feu sorgir el Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana (1901-36), la primera revista lingüística del país.

Mentrestant, Alcover intensificà els viatges pels Països Catalans tot alternant les “eixides filològiques” o recerques lexicogràfiques amb la labor de propaganda, que culminà amb el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana celebrat en un ambient tens a Barcelona, l’octubre de 1906. S’hi inscriviren 3.000 congressistes i entre les adhesions hi figurava la major part dels romanistes del moment. Havent-se adonat que mancava de la preparació lingüística necessària, Alcover decidí, amb un gran esforç de voluntat (tenia més de 45 anys), d’iniciar-s’hi. D’aquí els seus sojorns a l’estranger, sobretot a Alemanya, però també a França, Anglaterra, Suïssa i Bèlgica, i els seus treballs de recerca dialectològica. Aviat hi hagué proves del seu aprofitament, una de les quals fou Una mica de dialectologia catalana, apareguda al Bolletí (1908-09), que, com les Qüestions de llengua i literatura catalana, també publicades al Bolletí (1901-02), foren escrites en un to polèmic contra Morel-Fatio i Saroïhandy i contra Menéndez Pidal, respectivament.

En ésser constituïda la nova Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (1911), Alcover, que n’havia estat nomenat membre, en fou elegit president. Tanmateix, home de tracte difícil, aviat li esdevingué impossible de conviure amb els membres de l’Institut, fins que se’n separà i publicà un manifest molt violent (1918), seguit aviat de quatre o cinc documents més, plens de queixes, d’insults i d’ironies, amb tots els detalls. Aquesta ruptura, que tingué en ell repercussions ideològiques malgrat la seva ideologia carlina, el portà a compromisos discutibles amb el règim polític vigent, que es traduïren en una subvenció estatal anual a partir del 1920, que li permeté d’accelerar l’elaboració del Diccionari. Paral·lelament, i a causa del constant to polèmic d’Alcover, l’obra perdé popularitat, sobretot al Principat. Desapareguda la subvenció, Alcover emprà tots els seus recursos, i s’endeutà i tot, per assegurar la continuïtat de l’empresa. El primer volum aparegué, per fascicles, entre el 1926 i el 1930, amb articles signats per Alcover i F. de B. Moll, el seu fidel col·laborador. De resultes de la ruptura amb l’Institut retornà a una ortografia anterior al 1913, que usà en les publicacions. L’any 1928, dos anys després d’haver-se reconciliat amb Pompeu Fabra, la seva salut començà a flaquejar, i hagué de reduir el seu ritme de treball. En aquests últims anys conreà la literatura ascètica i hagiogràfica (Vida abreujada de Santa Catalina Tomassa, 1931, etc.) i pogué veure acabat el primer volum del Diccionari, però no dos reculls d’homenatge amb motiu d’aquest esdeveniment, bé que n’hagué esment: la Miscelánea Filológica (1932) i la Miscelánea Balear (1933).

Figura complexa i discutida, tractà en la seva extensa obra, part de la qual ha romàs inèdita, temes molt amplis i diversos, sovint amb falta de rigor a causa del seu autodidactisme i del seu caràcter. Entre altres càrrecs, fou vicepresident de la Societat Arqueològica Lul·liana, president de la Comissió Editora Lul·liana, corresponent de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona (1905). L’any 2008 en fou publicat (en suport digital), l’Epistolari complet.