Vida
Fou una de les personalitats més influents de la música catalana del final del segle XIX i principi del XX, i una figura essencial del renaixement musical català.
Abandonà els estudis de medicina per la música i fou alumne de Gabriel Balart (harmonia i composició) i de Joan Baptista Pujol (piano). El 1874 guanyà un premi de composició ofert per J.B. Pujol. Dos anys després s’interpretà al Gran Teatre del Liceu la seva simfonia Athalia, i el 1878 li fou representada l’obra dramàtica La tempestad. Del 1878 al 1885 residí a París, on amplià els seus estudis musicals, i el 1886 retornà a Barcelona.
En el seu vessant de director orquestral, dirigí unes sèries de concerts simfònics que representaren una fita en la vida musical del país. Celebrats a partir del 1886 al Liceu de Barcelona —Concerts de Quaresma del Liceu— i del 1892 fins al 1895, en el marc de la Societat Catalana de Concerts (1892-97) —fundada per ell prenent com a exemple la Sociedad de Conciertos de Madrid—, es convertiren en els més importants de la Barcelona de l’època.
Les programacions, molt ambicioses, incloïen obres franceses —C. Frank, V. d’Indy—, les simfonies de L. van Beethoven —Nicolau fou el primer a interpretar, l’any 1900, les nou simfonies—, peces del repertori operístic wagnerià i també obres de R. Strauss. També divulgà les obres de compositors catalans com Lluís Millet, Isaac Albéniz, Enric Granados i Felip Pedrell.
En el camp de la pedagogia, Nicolau fou director del Conservatori de Música del Liceu durant un curt període de temps, i entre el 1896 i el 1930 assumí la direcció de l’Escola Municipal de Música de Barcelona.
Les seves composicions, tot i que no són gaire abundants, tingueren una projecció molt notable en el seu moment i el seu nom ha quedat vinculat sobretot a les composicions corals. La seva obra coral mostra uns coneixements tècnics i estilístics tan extraordinaris que se situen al cim de la música d’aquesta modalitat.
Del seu catàleg, destaquen la simfonia Athalia (1876), estrenada al Liceu amb un gran èxit; l’òpera de caràcter còmic Un rapto, estrenada amb força èxit a Madrid el 1887; el poema simfònic Le triomphe de Vénus, presentat a París el 1882; i Spes, escrit per a ésser estrenat en la inauguració de l’exposició internacional de Boston. De les seves obres escèniques cal remarcar l’òpera Constanza (1878), estrenada al Liceu de Barcelona, i la sarsuela dramàtica Corazón de fuego (1895), estrenada al Teatre Novetats, de Barcelona.
El seu talent musical posà en relleu el sentit poètic i dramàtic dels texts de Jacint Verdaguer, amb títols com La mort de l’escolà, Salve montserratina, La Mare de Déu, Entre flors, Divendres Sant, Cançó del pelegrí, Cançó de la Moreneta i Cançó dels escolans, entre d'altres.
Nicolau ha estat un dels forjadors de l’escola coral catalana moderna.
Obra
Música escènica
La tempestad (1877); Constanza (1878); Un rapto, òpera còmica, (1887); Corazón de fuego (1895)
Cor
Hénora, llegenda bretona, v. solistes, cor, orq.; Captant (1904); Cant elegíac a la memòria del Dr. Robert, cor., orq.; nombroses obres corals (entre les quals: La mort de l’escolà; Divendres Sant; Entre flors; La mort del soldat; Cançó del pelegrí; Salve montserratina; Cançó de la Moreneta; Cançó dels escolans); nombrosos arranjaments per a cor de cançons populars catalanes
Música instrumental
Athalia, simf. (1876); El triomf de Venus, poema simf. (estr. 1882); Spes, poema simf.; Allegretto, pno. (publ. 1888)
Bibliografia
- Saperas i Auvi, Miquel: Cinc compositors catalans: Nicolau, Vives, mossèn Romeu, Lamote, Albéniz, Josep Porter, Llib. Editor, Barcelona 1975