La base de llançament és a Kourou (Guaiana Francesa). Des del 1980 la comercialització és dirigida per la societat Arianespace. El projecte, que partia d’una iniciativa francesa, portada a terme gràcies a la col·laboració de deu estats europeus,substituí el de les llançadores Europa, tenia des del principi l’objectiu de disposar d’un coet europeu que permetés situar en òrbita satèl·lits d’ús comercial o científic, especialment destinats a les telecomunicacions, a baix cost i en competència amb la llançadora espacial nord-americana. El primer model construït, l'Ariane 1, dotat amb tres etapes de propulsió a base de propergols, 210 t de pes i una alçària de 50 m, era capaç de situar en òrbita de transferència una càrrega útil de 1 750 kg, és a dir, 1 t en òrbita geoestacionària. El primer llançament, reeixit, fou el 24 de desembre de 1979. Per tal de millorar la capacitat de càrrega, d’ençà del 1981 hom desenvolupà models més potents, l'Ariane 2 i l'Ariane 3, capaços de situar en òrbita de transferència 2 200 i 2 600 kg respectivament. L’èxit comercial del coet Ariane, que ha guanyat un terç del mercat mundial de la satel·lització geoestacionària, estimulà l’endegament, el 1986, de l'Ariane 4 , capaç de col·locar 4 400 kg en òrbita geoestacionària, el primer vol del qual tingué lloc el 1988. El 1989 hom féu el llançament de la versió 44 L, i el 1991 hom posà en òrbita el satèl·lit INTELSAT VI-F1, de 4 259,2 kg. L'Ariane 5 (1996), amb el qual hom preveia posar en òrbita geoestacionària satèl·lits de fins a 5,9 t, fou destruït al cap de pocs segons de l’enlairament en desviar-se de la trajectòria programada, i amb ell els satèl·lits Cluster que transportava. El 1997 hom féu el llançament d’una nova versió, l'Ariane 502, i el 1998, l'Ariane 503, que posaren en òrbita maquetes de satèl·lit. El 1999, un nou Ariane 5 situà en òrbita el telescopi espacial XMM. El llançament fallit d’una versió de l'Ariane 5 capaç de transportar satèl·lits de 10 t el 2002 provocà una aturada del projecte, représ l’any següent. Originàriament l’Ariane 5 fou dissenyat tant per a fer tasques de llançadora com per a ésser el complement de la llançadora espacial Hermes. L’Ariane 5 genèric (Ariane 5G) és un coet de 52 metres de llargària i 5,4 d’amplada, que pot col·locar en òrbita geoestacionària unes sis tones de càrrega útil. Fa servir una mescla d’hidrogen i oxigen líquids com a propulsants, completat amb dos impulsors auxiliars situats als costats del coet i alimentats amb un propulsant sòlid. Més recentment s’ha desenvolupat la sèrie Ariane 5 ECA. Encara que les seves dimensions són similars a les de l’Ariane 5G, pot portar una quantitat més gran de propulsant. Això es tradueix en una capacitat de càrrega més elevada que permet col·locar unes deu tones de càrrega útil en òrbita geoestacionària. El primer vol de la sèrie 5 ECA es dugué a terme al desembre del 2002 i s’acabà amb la destrucció del coet a causa d’una errada informàtica. El seu primer vol reeixit s’efectuà al febrer del 2005. L’ESA ha desenvolupant una nova versió, l’Ariane 5 ES ATV, amb unes mides similars a les de l’Ariane 5G, però amb capacitat per a col·locar més de 20 tones de càrrega en òrbita geoestacionària. S'està dissenyant per a posar en òrbita un vehicle automàtic de transferència de l’ESA, que s’encarregarà de portar d’anada i tornada material i astronautes de la Terra a l’Estació Espacial Internacional. El 9 de març de 2008 es féu el llançament del primer Ariane 5 ES-ATV, que rebé el nom de Jules Verne. Aquesta versió del coet ha estat dissenyada per poder situar a una òrbita de 260 km l’ATV (Vehicle de Transferència Automatitzat). Des d’aquesta òrbita l’ATV pot arribar amb els seus propulsors fins a l’Estació Espacial Internacional per tal de realitzar, entre d’altres, tasques d’aprovisionament de queviures i combustible i retirada de residus. L'Ariane 5 ES-ATV deriva de les versions anteriors Ariane 5 G+ i Ariane 5 ECA. El llançament del segon Ariane 5 ES-ATV (Johanness Kepler) tingué lloc el 17 de febrer de 2011.
L’Ariane 5 a Kourou (2011)
Nasa
Coet espacial llança-satèl·lits, desenvolupat d’ençà del 1973 dins del marc de la Agència Espacial Europea, i sota la direcció tècnica del Centre National d’Études Spatiales francès.