Armènia

República d’Armènia
Hajastani Hanrapetut’yun (hy)

Estat asiàtic de la part nord-est de l’altiplà d’Armènia, entre el Petit Caucas i l’Araxes; limitada al N per Geòrgia, a l’E per l’Azerbaidjan, al SW per Turquia i al SE per l’Iran; la capital és Yerevan.

La geografia física

Des d’un punt de vista morfològic és una àrea muntanyosa amb altituds sempre per damunt dels 1.000 m, el punt més elevat de la qual és el volcà apagat Aragac (4.095 m) i on no són rars els terratrèmols. El clima hi és continental, amb hiverns freds (-3 °C de mitjana al gener a Yerevan) i estius calorosos (25 °C a l’agost) i secs; la pluviositat hi és escassa, uns 450 mm anuals. Quant a la hidrografia, el país pertany en la seva gran part a la conca de l’Araxes, el qual forma la frontera d’Armènia amb Turquia i l’Iran; el llac Sevan (1.400 km2) comunica amb l’Araxes per mitjà del Razdan. Els sòls són al·luvials i d’origen volcànic a les valls dels rius; a les parts elevades predominen les terres negres. La vegetació és de tipus semidesèrtic i a altures mitjanes, hi ha extensions herbàcies.

La geografia econòmica

Mercat de Yerevan

© Fototeca.cat-Corel

L’agricultura representava el 1995 el 32,7% del PIB i ocupava el 31% de la població activa. Col·lectivitzat durant el règim soviètic, el sòl agrícola, que representa un 20% de la superfície del país, era el 1995 totalment privatitzat. Els conreus es localitzen sobretot a les valls, on hom practica el regadiu, especialment a les conques de Kumayri i de Yerevan. Els principals productes són les patates, els cereals, les hortalisses i els fruiters. Quant a la ramaderia, destaquen el bestiar oví i el boví, que forneix primeres matèries a algunes indústries derivades (llana i formatge). La pesca al llac Sevan té un pes considerable. El desenvolupament de la indústria (31,6% del PIB i 22,5% de la població activa el 1995) es troba molt obstaculitzat pels enfrontaments amb els estats veïns, especialment pel que fa a l’obtenció d’energia, que Armènia en gran part ha d’importar, per tal com la producció de les centrals hidroelèctriques, situades sobretot al riu Razdan, és insuficient. Hi ha també una central nuclear a Medzamor, que funciona parcialment. Les principals branques de la indústria són l’alimentària, la maquinària, la tèxtil i la química. La mineria és important, sobretot el coure dels jaciments d’Alaverdi i Zangezur. Hom extreu també quantitats moderades de molibdè, or, argent i ferro. Hi ha considerables reserves, poc explotades, de sal, òxid de calci i carbó. Quant al transport, Armènia disposa de 829 km de via fèrria. La línia principal va de Tbilisi a Kumayri i segueix després l’Araxes. Hi ha uns 7.500 km de carreteres. Aeroport internacional a Yerevan. El comerç exterior és molt deficitari (el 1995 presentava un saldo negatiu equivalent al 44%), i una gran part (50% de les importacions i 61% de les exportacions el 1995) té lloc amb els estats de la CEI, molt especialment amb Rússia. L’Iran, França i els EUA són clients o proveïdors importants. Armènia importa productes alimentaris, petroli i combustibles, i exporta maquinària i minerals semielaborats. La moneda oficial és el dram, introduït el 1993. Com a la resta de les antigues repúbliques soviètiques, l’economia d’Armènia havia entrat en un seriós declivi des de mitjan anys vuitanta, agreujada el 1988 per un fort terratrèmol. Assolida la independència, el conflicte bèl·lic que enfronta el país amb l’Azerbaidjan, i les tensions amb dos dels altres tres estats fronterers, Geòrgia i Turquia, que obstaculitzen sobretot el comerç exterior i el proveïment d’energia, no han fet més que agreujar una situació ja d’entrada prou difícil. El 1995 hom estimava el PNB per habitant en 730 $.

La geografia humana

La densitat és relativament alta (126,4 h/km2), bé que el creixement natural de la població no superava el 6,8‰ el 1995, conseqüència sobretot d’un baix índex de natalitat (2‰). D’altra banda, la pèssima situació econòmica del país feu que, al llarg de la dècada de 1990, emigrés prop d’una cinquena part de la població. Els armenis són majoritaris (93%), i els àzeris (2,6%) la minoria més rellevant. Predomina la població urbana (67,6% el 1996), tot i que Yerevan concentra un terç de la població total i tan sols una altra ciutat, Gyumri, supera els 100.000 h. La llengua oficial és l’armeni. No hi ha religió oficial, però l’Església armènia apostòlica, que és la confessió majoritària, gaudeix d’un tracte de favor per part dels poders públics. Estat independent des del 1991, el territori d’Armènia correspon al de l’antiga república soviètica del mateix nom, i una part molt reduïda de l’Armènia històrica. Segons la constitució del 1995, Armènia és una república multipartidista. El poder legislatiu és detingut per un parlament unicameral de 190 membres (Assemblea Nacional), elegits per sufragi universal cada quatre anys. El cap de l’executiu és el president, el qual, escollit cada cinc anys i no reelegible després de dos mandats consecutius, és el cap suprem de les forces armades i gaudeix d’amplis poders. La divisió administrativa consta de 10 regions (marz), subdividides al seu torn en municipis. La capital forma un districte especial. Armènia és membre de l’ONU, de la CEI i de l’OSCE. Des de la dècada de 1980 Armènia reivindica l’annexió de l’Alt Karabakh, contenciós que ha donat lloc a una guerra intermitent amb l’Azerbaidjan des del 1991.

La història

A l’empara de les reformes empreses per Mikhail Gorbačov al conjunt de la Unió Soviètica, a les darreries de la dècada de 1980 es produí l’eclosió del nacionalisme armeni. Inicialment, s’expressà amb la reivindicació del control polític i administratiu de l’enclavament armeni de l’Alt Karabakh (que durant l’època soviètica rebia el nom de Nagorno-Karabakh), situat dins de l’Azerbaidjan. Les reivindicacions, però, aviat toparen amb la resistència àzeri i prengueren la forma de violents enfrontaments interètnics entre les dues comunitats. Després de l’extermini d’armenis a la ciutat azerbaidjanesa de Sumgait (1988) i d’altres nombrosos enfrontaments violents, el presídium del soviet suprem de l’URSS rebutjà la reincorporació de Nagorno-Karabakh a Armènia. Entretant es formà un amplíssim moviment nacionalista que desbordà l’estructura institucional de la república. Els dirigents del partit comunista local dimitiren, i el soviet suprem d’Armènia votà a favor de la reincorporació de l’enclavament. Al·legant la il·legalitat de les decisions polítiques i l’arbitratge entre les dues comunitats enfrontades, el govern de Moscou s’atorgà l’administració temporal del territori.

El desembre del 1988 un terratrèmol de gran magnitud deixà assolades algunes regions i causà la mort de 25.000 persones. L’octubre del 1989 s’aixecà el blocatge ferroviari que sobre el país exercia l’Azerbaidjan, tot i que continuaren produint-se incidents a la frontera amb aquesta república, cosa que motivà la intervenció de les forces soviètiques. Armènia es negà a participar en el referèndum que sobre la futura estructura de l’URSS fou convocat el 17 de març de 1991 a totes les repúbliques soviètiques i, el setembre següent, es declarava independent de la Unió mitjançant un referèndum (94,39% dels vots favorables a la secessió). Armènia renuncià a signar el tractat de la Unió (18 d’octubre) amb què Gorbačov intentava de mantenir algunes de les estructures de l’antiga URSS i el desembre següent s’adherí a la Comunitat d’Estats Independents (CEI). El 1992 esdevingué membre de ple dret de l’ONU, de l’FMI i de l’OSCE i, posteriorment del Consell d’Europa (2001), entre altres institucions internacionals.

El president Lewon Ter-Petrosyan, elegit l’octubre del 1991, impulsà reformes econòmiques de signe liberalitzador (privatitzacions, desregulació de preus, etc.). El juliol del 1995 la coalició Bloc Republicà (Hanrapedutyun), encapçalada pel Moviment Nacional Armeni de Ter-Petrosyan el reforçà en guanyar les eleccions a l’Assemblea Nacional. Aquest mateix any s’aprovà en referèndum la constitució (68% de vots favorables), que reforçà el seu presidencialisme. Els primers anys de la nova república independent estigueren dominats, però, per la guerra de l’Alt Karabakh, en la qual la iniciativa armènia aconseguí el control sobre gran part d’aquest territori. L’alto el foc signat el maig del 1994 dugué la guerra a un punt mort caracteritzat per l’estabilitat de les posicions i consolidà l’autoproclamada república d’Artsakh (no reconeguda internacionalment, i tampoc per Armènia). Des del 1995, els successius intents de mediació de l’OSCE i la CEI no aconseguiren acostar posicions.

La guerra i les dificultats en la implantació de l’economia de mercat enfonsaren l’economia: Armènia perdé prop de la quarta part de la població des del 1989 per l’emigració i la baixa natalitat, i mes de la meitat vivia els primers anys del segle XXI sota el llindar de la pobresa. Proclamat vencedor de les eleccions del 1996, Ter-Petrosyan s’hagué d’enfrontar a les revoltes que l’acusaven de frau electoral, corrupció i autoritarisme. Apartat Ter-Petrosyan, el succeí Ṙobẹrt K’oč’aryan el 1998. L’any següent, poc després de les eleccions legislatives que guanyà amb una aclaparadora majoria el bloc Miasnoutiun (Unitat), agrupació del Partit Popular d’Armènia i del Partit Republicà, tingué lloc al parlament un confús atemptat en el qual moriren el primer ministre Vazgen Sargsyan i altres membres de la cambra. En les eleccions del 2003, enmig de nombroses denúncies de frau, K’oč’aryan fou revalidat en el càrrec i poc després el bloc presidencial obtingué majoria absoluta al parlament. La investidura del nou govern fou seguida de protestes massives, que continuaren al llarg del 2004 i el 2005 (aquest any, en ocasió del referèndum pel qual foren aprovades esmenes constitucionals).

El 2007 el primer ministre Andranik Margaryan morí sobtadament i fou substituït per Serž Sargsyan, també del Partit Republicà, confirmat en el càrrec en les eleccions legislatives del maig. En les eleccions presidencials del febrer del 2008, K’oč’aryan fou derrotat per Sargsyan, malgrat que aquest resultat desencadenà noves protestes massives dels partidaris del fins aleshores president. Al març el parlament aprovà una llei que restringia les reunions públiques, però al mateix mes de l’any següent l’oposició convocà manifestacions en memòria de la violenta repressió postelectoral.

En l’àmbit internacional, l’Armènia independent s’ha vist condicionada per una considerable subordinació estratègica i econòmica a Rússia, de la qual ha obtingut un cert suport en el conflicte del l’Alt Karabakh, limitat tanmateix a mantenir un statu quo estable, al contrari de Turquia, que per motius històrics i d’afinitat etnicolingüística ha donat un clar suport a l’Azerbaidjan. En un intent de distensió, l’any 2008 el president turc Abdullah Gül visità Armènia en el primer viatge oficial d’un alt càrrec de l’estat turc a aquest país. Tot i alguns avenços, la disputa de l’Alt Karabakh i el no reconeixement de Turquia del genocidi armeni del 1915 impediren qualsevol entesa: el 2015 Armènia revocà el tractat per al restabliment de relacions amb Turquia, a la qual acusà de falta de voluntat. Alguns estats, entre els quals els parlaments de França (2012), Alemanya (2016) i els Estats Units (2019), i també el Vaticà (2015), han reconegut el genocidi armeni del 1915 i han comminat Turquia a demanar perdó.

En un clima de grans tensions, en les eleccions legislatives del 2012 el Partit Republicà mantingué la majoria, però en les presidencials del febrer del 2013 la reelecció de Serž Sargsyan fou denunciada com a fraudulenta. El desembre del 2015 s’aprovà en referèndum una reforma constitucional per la qual la república passava de presidencial a parlamentària, canvi vigent a partir del 2018. El reforçament de l’executiu en detriment de la presidència comportà que Sargsyan abandonés el càrrec de cap d’estat, que assumí el seu germà Armen després de guanyar les presidencials, per a presentar-se a les legislatives encapçalant el Partit Republicà.

Qualificades per observadors internacionals i per l’oposició de fraudulentes, bé que Sargsyan ocupà breument el càrrec de primer ministre el 2018, en fou desallotjat el mateix any per les protestes. El substituí en el càrrec Nikol P’ašinyan, líder del partit opositor Contracte Cívic, que es comprometé a lluitar contra la corrupció i a democratitzar les institucions. Entre el final d’octubre i el principi de novembre del 2020 l’Azerbaidjan atacà el suport de Turquia a l’Alt Karabakh. Malgrat la intervenció de l’exèrcit armeni, bona part del territori de l’autoproclamada república d’Artsakh caigué sota control azerbaidjanès. Pressionat pel gran nombre de baixes, per Rússia i per la superioritat militar de l’Azerbaidjan, el president P’ašinyan signà un armistici que fou rebut amb indignació per una part de l’opinió pública armènia. Seguidament Rússia desplegà a l’Alt Karabakh forces de pacificació.

En les eleccions parlamentàries celebrada el 20 de juny de 2021, Nikol P’ašinyan revalidà el càrrec amb el 53,92 % dels vots.