Sembla un derivat del primitiu instrument de corda anomenat art musical, i han arribat mostres de la seva existència en el Neolític (3000 anys aC) a Mesopotàmia (tombes d’Ur). En aquest estadi primitiu tenia molt poques cordes i el marc, de forma més aviat arquejada, sostenia les cordes solament amb dos braços. Ben remotament (Síria, segle IX aC) aparegué també el tipus angular d’arpa, amb el tercer costat del triangle o columna de sosteniment. Aquesta fou la forma amb què s’estengué l’arpa a l’Occident (Escandinàvia, Irlanda, els segles V-VI), mentre n'han subsistit d’altres a Àfrica i a l’Àsia. Els joglars se serviren de l’arpa, que, a l’època (segles XII-XIII), encara tenia poques cordes (de quinze a vint) i no feia sonar altres notes que les de l’escala diatònica. Des del final del segle XVI fins al final del XVII fou construïda l'arpa doppia (Irlanda, Itàlia), amb dos rengles de cordes, i a vegades tres, que permetien de tocar totes les notes de l’escala cromàtica. Aleshores les seves dimensions ja obligaren a col·locar-la a terra; abastava quatre octaves i, per tant, els compositors ja podien confiar-li un paper important (Monteverdi: Orfeo 1607). El 1660, un artesà tirolès intentà un nou mecanisme per a la realització de les alteracions, a base d’uns ganxets col·locats a la consola (o costat on són fixades les cordes, oposat a la caixa de ressonància), els quals, moguts per la mà esquerra, escurçaven les cordes d’una longitud corresponent al semitò. L’inconvenient d’ocupar una mà, que tenia aquest sistema, el deixà arraconat davant la nova construcció de l’alemany Hochbrücker (1720), en la qual els ganxets són accionats amb pedals. L’arpa ha estat cada vegada més acceptada a partir de la segona meitat del segle XVIII (Concert per a flauta i arpa de Mozart, 1778). Sébastien Érard aportà els darrers perfeccionaments importants: primer (1786), substituí els ganxets per forquetes muntades damunt petits discs metàl·lics que poden girar entorn de l’eix, i més tard (1801), creà l'arpa de doble moviment, anomenada també arpa Érard, en la qual dos rengles de ganxets permeten d’escurçar dues vegades la distància corresponent a un semitò. Aquesta és l’arpa actual europea, que ha ocupat un lloc important en obres orquestrals des del segle passat (Berlioz, Debussy, Ravel, Jolivet, etc.). Conté generalment quaranta-set cordes corresponents a sis octaves i mitja (do bemoll -1 a sol diesi 6) i set pedals, que poden ésser enfonsats cada un dues vegades, és a dir, en dos graons, i permeten, així, de fer sonar un semitò més alt (cada vegada que són enfonsats) les notes del mateix nom en totes les octaves; per això les cordes són afinades de manera que sonin les notes en bemoll quan el pedal corresponent és en la posició de repòs.
f
Música
Arpa
© Fototeca.cat
Instrument musical del grup dels cordòfons composts que hom fa sonar pinçant les cordes col·locades en posició vertical, tesades dins un marc de forma triangular, un costat del qual fa de caixa de ressonància.