És una expressió ja consagrada però discutida. En contra d’ella, Theo van Doesburg ja proposà (1930) el concepte alternatiu d'art concret. Max Bill assolí de fer-lo reeixir a Itàlia i a l’Amèrica del Sud. Hilla Rebay llançà, a l’Amèrica del Nord, el nom de no-objectivisme. A França (i també als Països Catalans) sovint hom l’ha anomenat no-figuratiu. Com passa amb altres denominacions (romàntic, clàssic, barroc), té dos sentits: un de genèric i un d’històric. En el genèric existeix des del Paleolític superior, unes vegades com a perfeccionament de la tècnica, d’altres com a sistema de signes comunicatius o materialització de gestos rituals. Són d’origen tecnològic les incisions als bastons de comandament aurinyacià o les ceràmiques cordades. Són d’origen ritual les pictografies rupestres, els palets pintats de Mas d’Azil o les inscultures megalítiques. La ceràmica neolítica pintada tragué temes de les tecnologies de la cistelleria i del cuir, que encara perduren. L’art del bronze emprà l’espiral d’origen tècnic —un fil enrotllat— i en feu un signe ritual. Igualment passà amb alguns temes de la ceràmica geomètrica grega de l’edat del ferro. Determinades religions afavoriren aspectes de l’abstracció: el cristianisme, a partir dels hebreus, per la simbologia bizantina i romànica; a partir dels celtes, pel místic sentit d’infinitud dels entrellaçats. L’islam usà abstraccions rituals, cabalístiques i d’altres, purament tecnològiques, com l'arabesc, nascut de l'opus sectile, la incrustació, l’esmalt o el trepanat. En sentit històric, anomenem art abstracte una de les tendències més representatives de l’art del segle XX, desenvolupada a partir de l’experiència de Kandinskij (1910). Entre els seus antecedents immediats es troben algunes derivacions de l’art simbolista i modernista, com també del cubisme, per exemple els mosaics de Gaudí (des del 1889), les pintures del lituà Čiurlionis (1904) i les obres d’alguns representants de l'orfisme, especialment F. Kupka, F. Picabia i R. Delaunay. Amb Über das Geistige in der Kunst (‘De l’espiritual en l’art’, escrit el 1910) Kandinskij establí la primera formulació teòrica de l’art abstracte. Emprant sovint analogies entre música i pintura hi subratlla com els colors i les formes tenen valors expressius propis i poden arribar a produir emocions en l’espectador, independentment d’allò que representen. A partir d’aquí defensa la necessitat de despullar l’art de qualsevol complement retòric o anecdòtic, com també dels sentiments naturalistes que l’havien dominat durant el segle XIX, per reclamar-ne una purificació i una espiritualització creixents com a signes dels nous temps. D’aquesta manera Kandinskij reforça la concepció de l’expressió plàstica i especialment de la pintura com a llenguatge autònom, la gramàtica del qual tractà de sistematitzar posteriorment amb Punkt und Linie zu Fläche (‘Punt i línia sobre el pla’, 1926). Les seves primeres pintures abstractes, datades entre 1910 i 1913, són combinacions caòtiques de traços nerviosos i taques de colors, bé que posteriorment evolucionà cap a formes més ordenades. Amb el neoplasticisme del grup De Stijl, el principal representant del qual és P. Mondrian, s’enceta a partir de 1914 una altra forma d’abstracció que es caracteritza per la utilització dels colors més elementals i de simples formes geomètriques. La contribució de les avantguardes russes al desenvolupament inicial de l’art abstracte comença amb el lucisme de M. Larionov (1911-12) i el suprematisme de K.Malevič (1915) i és continuada pel constructivisme. D’altres aportacions notables en els començaments de l’art abstracte provenen del vorticisme de P.W. Lewis i d’alguns futuristes italians. Després de la Primera Guerra Mundial el Bauhaus recollí i elaborà diversos aspectes de l’art abstracte, impulsant molt especialment les tendències de caire geomètric que, en general, predominaren durant els anys vint i trenta. En són representatius els grups Cercle et Carré (1930) i Abstraction-Création (1931), el gestaltisme i també l’art concret defensat per Theo van Doesburg i Max Bill. El surrealisme introduí en l’art abstracte les formes orgàniques, que són especialment paleses en l’escultura de H. Arp, H. Moore, B. Hepworth, A. Calder i C. Brancusi. Després de la Segona Guerra Mundial l’abstracció es desenvolupà i divulgà mitjançant les diverses tendències de l'expressionisme abstracte i de l'informalisme o d’altres com l'espacialisme de L. Fontana. La reacció enfront del subjectivisme d’aquests corrents comportà el desenvolupament de noves formes d’abstracció geomètrica com l’art cinètic o l'op art i finalment el minimal art. Tanmateix a partir dels anys seixanta, coincidint amb la difusió del pop-art i d’altres modalitats d’art figuratiu, les actituds polèmiques que contraposaven art figuratiu i art abstracte foren progressivament superades gràcies a la plena acceptació de l’autonomia del llenguatge visual, a la qual cosa contribuí decididament la nova cultura generada pels mitjans audiovisuals. D’aquesta manera els corrents artístics sorgits a partir dels anys setanta ja no es plantegen en primer terme la definició d’un llenguatge propi, sinó que tracten de respondre noves qüestions com ara el valor comunicatiu de l’art o la significació del fet artístic en el món contemporani. Als Països Catalans, la introducció de l’abstracció fou propiciada pel marxant J. Dalmau, que presentà obres d’alguns dels seus peoners (Mondrian, van Doesburg, Arp, Hélion, Charchoune) i organitzà una exposició d’art abstracte (1929) on eren representats J. Torres Garcia, J. Miró i J. Sandalinas, que juntament amb J. de Togores sobresurten entre els primers conreadors catalans de l’abstracció. El seu desenvolupament ulterior, durant els anys trenta, fou promogut per l’ADLAN i s’associà amb determinades modalitats de surrealisme: a més d’un Joan Miró que ja s’havia consagrat, presentà l’escultor A. Ferrant i els seus deixebles R. Marinel·lo, J. Sans i E. Serra, com també L. Cristòfol. A la postguerra els Salons d’Octubre (des del 1948) palesen la creixent i àmplia difusió dels corrents abstractes entre els artistes catalans. L’evolució d’alguns dels components del grup Dau al Set (Cuixart, Tharrats i molt especialment A. Tàpies) cap a l’informalisme fou decisiva per a la generalització d’aquesta tendència, una de les fites rellevants de la qual fou l’exposició Otro arte (Sala Gaspar, 1957). Sorgeixen aleshores nous grups i iniciatives vindicadores de l’abstracció, tals com el grup Parpalló (1957), a València, el Saló de Maig (1957), el Museu d’Art Contemporani (1958) i els Cicles d’Art d’Avui (1962), a Barcelona, o el grup Cogul (1964), a Lleida, amb pintors com D. Argimon, E. Bechtold, A. Cardona Torrandell, J. Claret, A. Clavé, A. Coma, M. Cuixart, A. Español Viñas, Fornells-Pla, J. Guinovart, J. Hernàndez Pijuan, J. Llucià, J. Mercadé, E. Planasdurà, A. Puig, Ràfols Casamada, A. Riera, A. Tàpies, J.J. Tharrats, P. Tort, R. Vallès, J. Vila i Casas i, entre els escultors, J.M. Subirachs, S. Aulèstia, X. Corberó, M. Villèlia, M. Martí i A. Gabino. Durant els anys setanta els corrents geometritzants tingueren una relativa incidència a Catalunya (J. Pericot, J. Navarro) però arrelaren fortament al País Valencià, on sobresurten E. Sempere i l’escultor A. Alfaro, conreadors d’estils molt personals. A partir d’aleshores el llenguatge abstracte, ja alliberat de connotacions polèmiques, és present en l’obra d’una gran majoria d’artistes dels Països Catalans.
m
Art
art abstracte Josep M. Subirachs: Teckel (1958)
© Fototeca.cat