La cultura celta havia quedat arraconada al nord de l’illa i a Irlanda amb la conquesta romana i des d’allí influí en l’art anglosaxó, precedent immediat de l’art anglès. Com a conseqüència de la conquesta per Guillem el Conqueridor (1066) hom introduí l’estil normand, que equival a la varietat romànica de Normandia. Les esglésies, de naus altes, la central de les quals té la coberta de fusta, es caracteritzen per la monumentalitat i la sobrietat decorativa; sobresurten les catedrals de Durham i Peterborough. La baixa edat mitjana i àdhuc tot el segle XVI es distingeixen per l’estil gòtic, de gran arrelament i de gran transcendència per al país, puix que no solament fou assimilat, sinó que àdhuc es convertí en un estil nacional, molt individualitzat, que perdurà fins a l’edat moderna. La seva introducció coincidí amb la fundació dels primers monestirs cistercencs, dels quals hi ha bons exemplars, com el claustre de l’abadia de Fountains.
De l’estil gòtic pur solament resta una part del cor de la catedral de Canterbury (1175), obra del francès Guillaume de Sens i la major part de l’abadia de Westminster, d’absis semicircular amb deambulatori i capelles radials, de bon estil gòtic primitiu. Aquesta etapa pura va seguida del primer estil típicament anglès, l'early english, al qual pertanyen les catedrals de Salisbury, Lincoln i York, que es distingeixen pels absis rectangulars, l’allargament de les naus i sovint per un doble creuer sobre el qual cavalca l’agulla. Des de l’inici del segle XIII el gòtic anglès començà una evolució peculiar: l’estil curvilini o decorat, que s’avança en més d’un segle al gòtic florit. És caracteritzat per una abundant ornamentació, de línies sinuoses, que decora tant els interiors com els exteriors, i per la profusió de nervis intermedis a les voltes. Són típiques d’aquest estil les catedrals d’Exeter i York, i culmina a la catedral de Wells, obra en gran part del segle XIV. Finalment, mentre que a Europa començava a despuntar la tendència curvilínia amb l’estil florit, a Anglaterra començà una reacció contra el decorativisme, que culminà amb la creació del rígid estil perpendicular, en el qual triomfà la verticalitat, mentre que els interiors eren decorats amb complicades estructures de voltes de ventall i d’intricats encreuaments d’ogives, com a la capella del King's College de Cambridge.
Entre les arts plàstiques del gòtic anglès destaquen les escultures que decoren les catedrals, i en especial les d’estil decorat, entre les quals sobresurten els conjunts de Wells, Exeter i Salisbury, de formes esveltes no mancades d’un graciós amanerament.
Del renaixement al segle XVIII
En contrast amb la riquesa de l’art medieval anglès és important de constatar la pobresa artística del període renaixentista, atribuïda d’antuvi a l’esperit purità de la Reforma, malgrat que segurament existiren molts d’altres motius de caràcter social. L’estil Tudor no representà altra cosa que la perduració de l’esperit medieval i sobretot un prolongament de l’estil gòtic perpendicular amb l’ús de l’arc apuntat rebaixat, dit Tudor, i amb petites addicions, generalment de tipus decoratiu, vingudes de l’exterior, especialment a través dels Països Baixos. La major part de les obres del moment foren executades per artistes estrangers com el Torrigiano, que executà la tomba d’Enric VII a Westminster, o pels pintors retratistes de la cort, entre els quals Hans Holbein i Antonio Moro. Mentrestant, els pintors pròpiament anglesos es dedicaren al gènere del retrat en miniatura, com Nicholas Hilliard (1547-1619), que representà una visió original del manierisme. Durant el segle XVII es produí un canvi profund en l’art anglès, del qual sembla que és responsable l’arquitecte Inigo Jones (1573-1652), que després d’un viatge per Itàlia portà la passió per Andrea Palladio, que tingué una gran transcendència. Li fou encarregat el projecte del palau de Whitehall, d’una gran puresa de línies. Amb la Restauració hom donà una gran empenta a l’arquitectura, sobretot amb Christopher Wren (1632-1723), que traçà un pla de reconstrucció de la ciutat de Londres, destruïda pel gran incendi del 1666, la qual cosa ajudà a implantar els corrents artístics del Renaixement a Anglaterra. Wren executà també el conjunt de Sant Pau de Londres, la cúpula del qual, inspirada en un dibuix de Bramante, tingué grans repercussions, tant a Europa com a Amèrica, així com també al mateix Londres, on un cert nombre d’esglésies eren inspirades en la sobrietat i la puresa de les seves línies.
El període georgià (1714-1760) no és sinó el ressorgiment de l’estil de Palladio, que fou adoptat per l’aristocràcia enriquida com un estil nacional; d’aquí passà a Amèrica, on també tingué una gran transcendència. Els artistes que influïren més en aquests canvis foren, a més de William Kent, creador, cap al 1720, del tipus de jardí anglès, John Wood, pare i fill, els quals, gràcies a la ràpida esplendor de la ciutat de Bath, seu dels cèlebres banys, pogueren desenvolupar grans projectes, com el Royal Crescent, que reuneix un gran nombre de cases senyorials regides per un pla orgànic preestablert. L’any 1758, quan Robert Adam retornà d’un viatge per Pompeia i Split (Spàlato), començà una nova etapa arquitectònica coneguda pel nom d’estil neohel.lènic, que es caracteritzà per la seva elegància i la rica decoració interior en arabescs, que posteriorment fou imitada a França per l’estil del Directori. Un fet incomprensible de la història de l’art anglès és l’absència gairebé completa de pintors d’origen autòcton fins al començament del segle XVIII. Aleshores començà un llarg període en què fou conreat pràcticament de manera exclusiva l’art del retrat i el paisatge, gènere en el qual es convertiren en mestres indiscutibles.
Hom pot afirmar amb seguretat gairebé absoluta que la pintura anglesa deriva de la flamenca i de l’holandesa, i pren un gran impuls amb l’arribada i l’establiment d’Antoon van Dyck a Londres (1632); posteriorment s’hi afegiren influències de la pintura francesa, especialment l’esperit galant de Watteau. William Hogarth (1697-1764) fou, sens dubte, el primer gran pintor que produí Anglaterra; a més de retratista excel.lent, la seva fama es basa principalment en les sèries de quadres d’un humor moralitzador. El període georgià fou d’un franc predomini del retrat; sobresortiren, entre els nombrosos artistes que el practicaren: Joshua Reynolds (1723-91), creador d’un tipus peculiar de retrat femení, ombriu i molt sentimental; els masculins, altrament, sempre molt afectats. Reynolds fou, a més, un teòric, autor dels Discursos sobre la Pintura. Thomas Gainsborough (1727-88), el seu rival, fou molt més espontani. Els seus retrats, molt influïts per Watteau, expressen immillorablement la refinada elegància de l’aristocràcia del moment; sobresortí també com a paisatgista, gènere del qual fou un dels iniciadors al seu país.
A aquests grans artistes s’afegí Allan Ramsay (1713-84), pintor extremament delicat, molt influït per Quentin de La Tour; l’escocès Henry Raeburn (1756-1823) fou, per contra, el pintor dels militars i de la robusta i vigorosa societat escocesa. George Romney (1734-1802), després d’alguns anys a Itàlia, introduí la fredor neoclàssica al retrat, forma que també adoptà el més cotitzat dels retratistes del moment, Thomas Lawrence (1769-1830), que portà a diverses corts europees la seva freda perfecció. Paral.lelament, el Romanticisme pictòric féu una aparició avançada en les obres de dos visionaris, el suís Henry Fusely (1741-1825) i el pintor i poeta William Blake (1757-1827).
El segle XIX
A més de l’escola dels grans retratistes del segle XVIII, se'n desenvolupà una altra, no menys brillant, de paisatgistes i aquarel.listes l’origen dels quals es troba a la famosa Escola de Norwich, fundada per John Crome (1768-1821) i John Sell Cotman (1782-1842), ambdós interessats en els problemes de la llum i l’ombra. John Constable (1776-1837) arribà a aconseguir una portentosa fluïdesa en l’execució de l’atmosfera, base de les seves composicions. El més genial de tots els paisatgistes fou sens dubte William Turner (1775-1851), el fogós temperament i l’ardent imaginació del qual el portaren a crear un tipus de paisatge còsmic que es redueix als aspectes produïts pel moviment de les aigües i l’atmosfera, sotmesos a l’efecte de la llum, gairebé un segle abans que els impressionistes. Amb Richard Parkes Bonington (1802-28) i Samuel Palmer (1805-81) i llurs intensos i visionaris paisatges acabà aquesta remarcable escola pictòrica anglesa.
L’arquitectura del segle XIX, que d’antuvi s’inclinà pel neohel.lenisme, fou després representada per una sobtada renaixença de l’esperit medievalitzant que es traduí en el neogòtic d’Augustus W. Pugin (1812-52), encarregat de la reconstrucció del palau de Westminster. Bé que a partir d’aquest moment ja començaren a sentir-se les primeres influències d’utilització d’estructures metàl.liques en l’arquitectura, com ho feren John Nash al seu Pavelló de Brighton i Joseph Paxton al famós Palau de Cristall, bastit per a l’Exposició de Londres del 1851. William Morris (1834-96) i Philip Webb (1831-1915) crearen una arquitectura domèstica basada en l'estil rural anglès, tendència seguida també pel gran arquitecte escocès Charles R. Mackintosh (1868-1928), fundador de l’escola de Glasgow.
En la pintura, a mitjan segle XIX i després d’una intensa crisi, es desenvolupà l’escola dels prerafaelites, encapçalada per Dante Gabriel Rossetti (1828-82), ensems amb William Holman Hunt i John Everett Millais, agrupats a l’entorn d’un programa espiritualista defensat amb entusiasme per Ruskin en els seus escrits sobre estètica. En les arts gràfiques, Aubrey V. Beardsley (1872-98) tingué una gran influència amb els seus dibuixos refinats. A final de segle, el movimient modernista o de l’Art Nouveau desvetllà un nou interès per les arts aplicades i els seus materials, amb formes inspirades sovint en el gòtic florit.
El segle XX
L’arquitectura domèstica dels volts del 1900 trobà lògica i funcionalitat claus, en l’obra de Voysey. Però el tradicionalisme resistí, malgrat l’aparició cap al 1930 del racionalisme del grup Tecton. Després del 1945, els New Towns representaren un compromís empíric, que fou combatut des del 1949 pel brutalisme del grup Archigram, dels Smithson i Stirling, preocupat per temes socials. La nova problemàtica té una obra mestra a l’obra col·lectiva, articulada, del Parla Hill, de Sheffield. En escultura, després de l’expressionisme d’Epstein, Henry Moore creà una plàstica neoromàntica desgastada, que Barbara Hepworth portà fins a la pura abstracció. Chadwick adoptà l’escultura metàl·lica agressiva, que Kenneth Armitage féu misteriosa. Darrere d’ells, la ironia de ciència-ficció de Paolozzi, des del 1954, creà la possibilitat pop. Turnbull passà dels ídols hieràtics als laminats llisos, com els de Caro, i King ha investigat en escultura de plateria plàstica de color.
La pintura del segle XX començà amb seguidors de Whistler, com Sickert i el grup postimpressionista del 1910, d’Innes i John. Tant en escultura com en pintura el pop conviu amb una nova abstracció, assimilada dels artistes abstractes americans (R. Smith, R. Denny, H. i B. Cohen). És en aquest context que apareixen les primeres investigacions de l’avantguarda dels anys setanta: l’art pobre (B. Flanagan), el land art (R. Long, H. Fulton) i l’art conceptual (grup Art-Language). Dècada que es caracteritza per una extrema austeritat dels mitjans (A. Charlton, M. Craig-Martin, D. tremlett) o per la tria de mitjans no artístics. L’arquitectura dels anys seixanta i setanta roman unida a l’urbanisme i té com a punt de referència el brutalisme de la dècada anterior (grup Archigram, S. Stirling); arquitectura industrial (CN Foster, R. Rogers).Els anys vuitanta, l’art britànic expandí per la resta d’Europa les seves propostes escultòriques.
A més de les figures més consolidades en les arts plàstiques (Francis Bacon, Lucian Freud), la força que arribà a tenir l’art conceptual (L. Weiner, R. Barry, l'art and language) sembla haver-se esvaït amb la gran potencialitat que prengué llavors l’escultura, iniciada ja durant la dècada anterior. Així, destaquen amb nom propi les obres d’Eduardo Paolozzi —que utilitza objectes produïts per la indústria—, Bill Woodrow —que realitza un art desmitificador a partir d’objectes domèstics—, Tony Cragg —situat en una línia de continuïtat que va de Henry Moore a Anthony Caro—, Michael Craig Martin —que parteix de la relació entre la realitat i la seva imatge—, la família Boyle —els membres de la qual reprodueixen de manera exacta fragments de la superfície terrestre—, Shirazeh Houshiary —treballant entre formes geomètriques i biomòrfiques—, Anthony Caro —que influí molt sobre els seus alumnes de la Saint Martin's School of Art—, Anthony Gormley, Anish Kapoor, William Tucker, Alison Wilding, Richard Deacon, Barry Flanagan i Ian Hamilton Finlay. Tots aquests artistes iniciaren la seva obra molts anys abans, però fou a la dècada dels anys vuitanta quan es donaren a conèixer internacionalment. L’art britànic d’aquesta època es caracteritzà per la impossibilitat d’introduir-hi classificacions més enllà de cada individualitat.
Les exposicions com Current affairs. British painting and sculpture in the 1980's, British art in the 20th century. The modern movement, aquesta última a la Royal Academy de Londres (amb obres de Paul Nash, Stanley Spencer, Lucian Freud, Frank Auerbach, i artistes de la generació de la fi de la dècada dels vuitanta com Julia Wood, David Ward, Anthony Wilson, Kate Whiteford, etc), corroboraren aquesta manca d’uniformitat de tendències. Així es creà un panorama d’individualitats: Boyd Webb (fotògraf, treballa amb premises escultòriques); el grup entorn de l’Escola de Glasgow (Steven Campbell, Stephen Barday, Peter Howson, Adrian Wiszniewski), amb una temàtica de tipus social; Lisa Mirloy (pintora que treballa amb una imatge impresa a la tela que repeteix un objecte en sèries desiguals); Sacha Craddock, John Murphy, Adrian Searle, i figures més destacades com Richard Wentworth, Anthony Gormley o Richard Deacon.
La forta pressió de les escoles d’art en escultura, els treballs experimentals amb mitjans diversos (el vídeo, la fotografia, les instal·lacions i les performances), amb professors com Philip King o A. Caro, crearen la necessitat de trencar amb les seves tècniques; i alguns artistes (T. Cragg, R. Deacon, B. Woodrow, A. Wilding) intentaren treballar amb nous plantejaments estètics. Es produí un augment dels espais alternatius, dirigits per artistes, que oferiren una multiplicitat d’aproximacions a l’acte creatiu: Unit 7 és un d’aquests espais situat al sud de Londres, però la majoria són situats a l’est; la galeria Crisenhale i The Showroom s’originaren en organitzacions d’artistes (Artplace Trust i Acme, respectivament). The Showroom alterna instal·lacions, la majoria d’artistes britànics, amb mostres conjuntes d’art radical. Ha presentat instal·lacions de David Dye, Mona Hatoun i Stuart Brisley (un dels artistes radicals més establerts). Un altre espai alternatiu és la galeria Matt, fundada l’any 1979, on han exposat Susan Hiller, Richard Wilson, Hannah Collins, Avis Newman, Tony Beaven, etc. L’any 1990 l’artista Melanie Counsell rebé el premi per a joves de la Whitechapel Gallery, per la seva obra en aquesta galeria. Interinart, fundada l’any 1984 per Maureen Palley, també alterna l’obra d’artistes britànics (hi destaca Hellen Chadwick) amb d’altres internacionals. Hi ha projectes expositius organitzats per grups com ara ICA, l’agència de projectes alternatius Arcangel Trust o els Riverside Studios. Els anys noranta reafirmaren la pluralitat, l’hetereogeneïtat ja iniciada en la dècada anterior. Les escoles d’art continuaren tenint molta importància, com la Saint Martin's School of Art i l’Slade College, on imparteixen classes Craig-Martin i Richard Wentworth.
Una nova generació d’artistes es donà a conèixer en mostres organitzades, finançades i comissariades per ells mateixos: Freeze (1989), Modern Medezine (1990) o East Country Yard Show (1990) tenen lloc en grans naus de magatzems, que els confereixen un caràcter efímer i marginal, i es mantenen al marge de qualsevol debat crític. Aquests artistes pertanyen a una mateixa generació, però no tenen en comú estratègies conceptuals, sinó que desenvolupen propostes individuals; són Rachel Whiteread (present a la Documenta IX de Kassel, 1992), Damien Hirst, Gary Hume, Angela Bullach, Craig Wood, Douglas Gordon, Henry Bond, Lian Gillick, Anand Zenz, Simon Patterson, Melanie Counsell, Angus Fairhurst, Sarah Seagar. Broken English, l’exposició anual d’artistes britànics organitzada per la Serpentine Gallery, fou la primera mostra que reuní i institucionalitzà aquestes tendències. Darrerament, al palau Velázquez de Madrid se celebrà la mostra Confrontaciones. Arte último británico y español (1992), on es presentaren obres d’Ian Davenport, Gary Hume, Rachel Whiteread, Michael Landy, Julian Opie, Anya Gallaccio, Mark Wallinger i Greenville Davey.
L’art anglès dels anys vuitanta i noranta estigué marcat per un important gir neodadaista amb una forta intenció social i una gran volutat de provocació en gairebé totes les seves manifestacions. La nova generació d’artistes britànics aprofitaren poques coses d’artistes consagrats de l’Escola de Londres (tot i que alguns aspectes de la pintura de Lucian Freud poden retrobar-se en l’obra de Jenny Saville) o d’escultors com Anthony Caro o William Turnbull. Per contra, les seves obres volgueren ressaltar aspectes desagradables, sòrdids o fins i tot aberrants i allunyar-se de tot idealisme poètic, sovint recorrent a la temàtica sexual amb una gran agressivitat. En aquesta línia podem esmentar les escultures de Jake i Dinos Chapman, les fotografies de Richard Billingham i Sam Taylor-Wood, les instal·lacions de Damien Hirst, i les fotografies i instal·lacions de Sarah Lucas. Aquests artistes i alguns més de plantejaments similars foren aplegats a la important exposició ‘Sensation’, a la Tate Gallery de Londres, el 1997. Fora de la tendència esmentada es poden destacar el pintor abstracte geomètric Sean Sully i el també abstracte i sensual Anish Kapoor.