Té les orelles molt llargues, el cap relativament gros, les peülles comprimides i les cerres del coll i de la cua molt més curtes que les del cavall. El pelatge pot variar de tons, des del color gris fins al rogenc; tenen una franja negra llarga, estreta i discontínua al dors, sovint complementada per unes franges escapulars i per taques a les potes. Els ases solen viure de 30 a 40 anys, durant una vintena, o un poc més, dels quals són explotats com a animals de càrrega. Llur crit s’anomena bram. Els ases femelles reben el nom de someres i els ases llavorers el de guaràs. Són animals pacients i tenen una gran resistència. Pateixen poques malalties i són poc sensibles als cops i a les diferències climàtiques. Llur marxa sempre és segura, àdhuc pels camins més irregulars. La càrrega que pot suportar un ase de talla mitjana és la meitat de la que pot dur el cavall; tanmateix, cap animal no és comparable a l’ase quant a rendiment a causa de les seves qualitats i de la llarga durada de la seva vida econòmica. Ultra obtenir-ne profit com a bèstia de càrrega, l’home n'ha obtingut carn i fins i tot llet, considerada ja pels grecs i els romans com un article de luxe.
Existeixen diverses races d’ases domèstics, les quals són aplegades en dos grups: les de perfil recte o europees (balear, catalana, gascona, Kentucky, Poitou, etc.) i les de perfil convex (africana, cordovesa, egípcia, italiana, moruna, etc.). De l’encreuament de l’ase amb el cavall hom obté híbrids, de característiques específiques. Una somera coberta per un cavall engendra els muls o mules somerins, anomenats vulgarment matxos, mascles o femelles, però estèrils, i una egua fecundada per un ase engendra els muls o mules eguins, també estèrils. Bé que la majoria dels ases actuals són animals domesticats, encara n'existeixen de salvatges, la majoria en reserves i parcs zoològics. Els veritables ases salvatges són africans. L'ase de Núbia (E. asinus subespècie nubianus) és de color gris i té una ratlla negra seguint la línia de la columna vertebral. És àgil i presenta una gran resistència física. Les someres i les cries viuen plegades, i els mascles adults en ramats separats. Habiten les regions subdesèrtiques del Sudan i d’Abissínia. L'ase de Somàlia (E. asinus subespècie somaliensis), propi del nord de Somàlia, té un to sorrenc, amb anells foscs a les potes. Els anomenats impròpiament ases salvatges asiàtics pertanyen de fet a una altra espècie (E. hemionus), i s’assemblen més als cavalls. Entre ells cal destacar l'hemió, el kiang, i l'onagre. Els actuals ases domèstics deriven de l’ase de Núbia.
La domesticació de l’ase, de fet, és més antiga que la del cavall, i es remunta a èpoques anteriors a l’Egipte clàssic. Els egipcis contribuïren en gran manera a la difusió de l’ase, fins al punt de fer-lo conèixer àdhuc a l’Àsia oriental (Xina, etc.). A Europa l’ase és conegut des del Neolític. A Amèrica ha estat introduït durant els darrers segles.