Ja en possessió del marquesat de Pescara i del comtat de Loreto, heretats dels Aquino, obtingué el 1496 el marquesat del Vasto i, més tard, els principats de Montesarchio (1529), Francavilla (1540), Isèrnia (1644) i Troia. Durant dos segles els fou vinculat el càrrec de gran camarlenc del regne de Nàpols. Destacaren entre els seus membres Rodrigo (o Ruy) López de Ávalos (1357‒1428) comte de Ribadeo i conestable de Castella, desterrat per Joan II de Castella i establert a València; els seus fills Alfonso de Ávalos, que destacà com a brillant condottiere, i Enyego d’Àvalos (o Íñigo de Ávalos), primer gran camarlenc del regne de Nàpols i autor de Curial e Güelfa, el qual enllaçà amb l’hereva dels Aquino; nets d’aquest foren els cosins germans Ferdinando Francesco d’Ávalos i Alfonso d’Ávalos; el fill d’aquest darrer, Ferdinando Francesco d’Ávalos (? ‒ 1571), marquès de Pescara i del Vasto, gran camarlenc, també, del regne de Nàpols, fou virrei de Sicília (1568-71) i governador de Milà (1560-63); Andrea d’Ávalos (Nàpols Ávalos 1615 ‒ 1709), marquès de Montesarchio, cap de la conjura contra el virrei Oñate (1648) destinada a lliurar la corona de Nàpols a Joan Josep d’Àustria, fou després gran defensor de la monarquia i el 1700 es col·locà al cap de les forces del virrei duc de Medinaceli contra la conjura dita de Macchia; Cesare d’Ávalos, marquès del Vasto i de Pescara, gran d’Espanya, príncep d’Isernia i de Francavilla fou partidari, durant la guerra de Successió a la corona d’Espanya, de la casa d’Àustria, i en morir (1729) deixà com a hereus els prínceps de Troia, d’una altra branca dels Ávalos.