Situada en una regió fèrtil a la plana d’unió del Roine-Durença, és un mercat agrícola i centre distribuïdor afavorit pel ferrocarril. En els darrers anys la millora en el transport ha reduït considerablement el seu lloc com a centre d’afers i l’ha desplaçat vers la indústria hotelera; centre d’estiueig. Des del 1947 hi és celebrat anualment un festival de teatre que Jean Vilar muntà i dirigí fins el 1968. Nucli industrial (fertilitzants, paper, fibres artificials). Entroncament de ferrocarrils.
L’emplaçament d’Avinyó influí considerablement en la seva història. El rocam que li donà origen ja era conegut pels fenicis i sobretot per les colònies massaliotes. Aliada dels romans i romanitzada ben d’hora, la petita Avennio adquirí una gran importància en temps de les invasions germàniques per la seva situació privilegiada, fàcilment fortificable. En declinar l’imperi d’Occident, passà al domini dels burgundis (413). Quan, el 733, Provença fou envaïda pels sarraïns, els lloctinents de Carles Martell provaren d’emparar-se d’Avinyó, però l’hostilitat dels naturals del país en contra dels francs, i el tractat que els avinyonesos concertaren amb els musulmans, feren lliurar la ciutat a YBusuf, governador de Narbona (736). Aviat, Carles Martell se n'emparà, la perdé tres vegades consecutives i a l’últim la conservà. Successivament pertangué als reis de la Borgonya Cisjurana, d’Arle, de les Dues Borgonyes i, finalment, als comtes de Provença; amb la família dels Bosó conegué un període de pau i de prosperitat. Al setembre del 1125 fou repartida entre el comte de Barcelona Ramon Berenguer III, marit de l’hereva de Provença, i Alfons Jordà, comte de Tolosa. Centre comercial pròsper, que pactava i negociava amb les grans ciutats-república del nord d’Itàlia, i que fou capaç d’alçar (1177-85) el cèlebre pont de pedra de Sant Beneset, la ciutat desenvolupà aviat una classe burgesa poderosa i conscient dels seus drets que, des del 1198, la portà a un govern àmpliament autònom. En temps de la croada albigesa, Avinyó prengué el partit del casal de Tolosa. El 1226, després d’un setge de curta durada, el rei de França Lluís VIII se n’emparà i feu matar tots els seus defensors, mentre que el legat del papa Honori III, el cardenal De Sant’Angelo, condemnava els avinyonesos a destruir ells mateixos les muralles, a arrasar tres-centes cases, a enderrocar les torres, a lliurar al rei de França tots els ginys de guerra i a pagar-li un rescat important. El 1290, la sobirania completa de la ciutat passà a Carles d’Anjou, nou comte de Provença, de nissaga francesa i ja no catalana. La seva neta, Joana de Nàpols, vengué la ciutat (1348) per vuitanta mil florins d’or al papa Climent VI, que, com els seus predecessors des de Climent V, hi havia establert la seva residència. Bé que la permanència, durant 68 anys (1309-77), dels papes a Avinyó ha estat motejada de “captivitat de Babilònia”, el fet fou el gran esdeveniment de la història de la ciutat, que es convertí en el centre de la política europea, acresqué considerablement la seva població i es cobrí de nous monuments. El 1363 s’hi reuniren els representants de Carles V de França i de Pere III de Catalunya-Aragó, que convingueren, amb el beneplàcit del papa, el matrimoni entre el futur Joan I i Joana de Valois, i una expedició per a entronitzar Enric de Trastàmara a Castella. Capital natural del petit estat pontifici, que amb el nom de Comtat Venaissí componia una rica zona de conreu que anà abastant el creixent mercat que el lloc representava, els contactes amb Itàlia li procuraren noves indústries, en particular la de la seda. Arribà a tenir 100 000 h, i al voltant de la cort i de la universitat papal es congregà una societat refinada, que homes com Petrarca contribuïren a fer brillar. La partença de Gregori XI, el 1377, significà l’inici de les calamitats. En temps de Benet XIII, les tropes catalanoaragoneses intervingueren diverses vegades a favor d’ell. I de resultes de les guerres, així com dels estralls ocasionats per la pesta i les inundacions, vingué un estat general de conflictes socials i de misèria. Durant els segles subsegüents, Avinyó conservà el caràcter de ciutat internacional, administrada per governadors nomenats a Roma. Tanmateix, els papes mai no posseïren tranquil·lament aquelles terres, que els reis de França (en particular Lluís XIV i Lluís XV) procuraren d’annexionar-se. Els esdeveniments de la Revolució Francesa tingueren ressonància a Avinyó, fins que un decret de l’Assemblea Nacional (1791) promulgà l’annexió a França del Comtat Venaissí i de la ciutat. Durant el segle XIX, Avinyó anà en declivi. Entre el 1850 i el 1880 tingué 36 000 h.
Dins el recinte de la ciutat, voltada d’una muralla prima bastida al segle XIV, el principal monument és el palau dels papes, de grans proporcions (15.000 m2; de superfície); es compon de dues parts: el palau vell, construït per Benet XII (1334-42), d’austeritat cistercenca, i el nou, de Climent VI (1342-52), d’un gòtic més decoratiu. Al costat mateix del palau es troba la catedral de Nostra Dona dels Doms, del segle XII, que presenta les característiques del romànic classicitzant típic de Provença. El pont de Sant Beneset, cantat en una famosa cançó popular, unia la ciutat amb Vilanova d’Avinyó per damunt del Roine; avui només en resta un tros. A la ciutat hom troba també un bon conjunt de palauets del segle XV al XVIII. El museu Calvet té importants col·leccions de ferros forjats i de pintures de l’escola francesa, així com una bona col·lecció de còdexs. Els arxius papals d’Avinyó passaren al Vaticà.