Més que per la contigüitat geogràfica d’ambdós grups, la designació conjunta es justifica partint de la noció de l'arbre genealògic de les llengües, per la creença que antigament en formaven un de sol, després ramificat. Però la base d’aquesta creença no és gaire sòlida. Segons Meillet, les nombroses semblances són degudes més al paral·lelisme dels desenvolupaments que no pas a una separació tardana, car hom hi troba innovacions més anàlogues que no pas idèntiques. La declinació, conservadora, és semblant en tots dos grups, i el verb, innovador, és molt diferent. Allò que dóna al bàltic i a l’eslau un aspecte curiosament arcaic és que la flexió nominal s’ha conservat molt rica i que, havent-hi gairebé tants casos distints com en l’antic indoirànic, la frase ha conservat un tipus antic.
m
Lingüística i sociolingüística