El terme bantú fou introduït per W.H.I. Bleek l’any 1858 i significa ‘gent’ en protobantú. El bantú havia estat classificat tradicionalment com a família independent tot i que se suposava la seva relació amb les llengües anomenades sudàniques. J.H. Greenberg l’inclou com a subgrup del grup benuecongolès. La classificació interna del grup ha estat molt discutida i encara no ha estat assolit cap resultat definitiu. C.M. Doke i M. Guthrie proposen sengles classificacions en vuit zones, però la tendència actual és la classificació en dos grups: un format per les llengües parlades al Camerun i la rodalia i l’altre per la resta de llengües. El fonament d’aquesta classificació rau en l’expansió dels bantuparlants: la primera zona correspondria al lloc d’origen i la segona als llocs ocupats en l’expansió. Una de les característiques fonamentals de les llengües bantús és el sistema de classes nominals marcades per prefixos aparellats; a cada prefix en singular en correspon un en plural, p ex en swahili: m-tu (‘persona’) wa-tu (‘persones’), m-ke (‘dona’) wa-ke (‘dones’). El prefix de classe marca la concordança de la frase; per exemple en swahili: m-ke a-me-fika (‘ha arribat una dona’) wa-ke wa-tatu wa-me-fika (‘han arribat tres dones’). Els noms es reparteixen en classes nominals segons els seus trets semàntics (classe personal, de plantes, animals, etc.) tot i que aquesta correlació ja no és exacta des d’un punt de vista sincrònic. Les llengües bantús, a més, són del tipus aglutinant, és a dir, construeixen la major part de paraules sobre arrels invariables mitjançant afixos; per exemple en swahili: imb-a (‘cantar’), m-imb-a-ji (‘cantant’), w-imb-o (‘cançó’), etc. Els sistema vocàlic és de cinc o set vocals. El vocabulari bantú permet, mitjançant regles fonètiques, la reconstrucció d’arrels hipotètiques comunes. Els pobles bantuparlants són molt diferents entre ells, no es pot parlar de “raça” o “cultura” bantú i l’ús d’aquest terme és només aplicable al grup lingüístic.
m
Lingüística i sociolingüística