Dita jurisdicció estava vinculada al castell de Montpalau, del qual també n'eren castlans els Goscons, sota el domini dels Cabrera. Posteriorment, a mitjan segle XIII, aquesta demarcació feudal que comprenia els actuals llocs de Goscons, Sacreu i Vallalta passà per matrimoni als Arquer.
Malgrat que els Arquer de Goscons s’intitularen en ocasions barons de Goscons, com que les jurisdiccions senyorials foren abolides el 1813, la baronia de Goscons mai no fou tramitada ni reconeguda com a títol del regne efectiu a l’Estat espanyol.
Cal remarcar que un dels darrers barons de Goscons fou un dels falconers més reconeguts del Principat al segle XVIII.
El conegut històricament com tresor de la Força de Goscons o Thesaurus Gosconensis, que citen antics textos eclesials i escriptures notarials, era propietat d'aquesta baronia. Té el seu origen documental en el dot aportat l'any 1266 per Pere d'Arquer al seu casament amb la pubilla Brunissenda de Goscons, senyora de Goscons, Vallalta, Sacreu i les Planes del Montnegre.
Segons historiadors com Monreal i Tejada, Pons i Guri o Ribas i Bertran, sembla que aquest cavaller desterrat aportà un nombre considerable "d'objectes de gran valor i poder" al cabal patrimonial dels Goscons. Posteriorment, sembla que alguna d'aquelles peces votives fou testimoni d'inexplicables curacions o portadora de "bona astrugància", con es recull en diverses butlles eclesials –s'entén així que principalment devien ser d'importants reliquiaris de gran efecte devocional–. Molt cobejats pel prestigi que transferien als seus posseïdors, sovint foren producte de disputes senyorials i religioses. En el cas d'aquest conjunt de reliquiaris, eren majoritàriament de plata daurada amb la peculiar inscripció Deus Arcum Suum Tendit, datats entre els segles X i XV, i es trobaven dipositats a la capella romànica de la dita força a Arenys de Munt. Aquest tresor s'ha anat perdent al llarg dels segles, especialment després de la Guerra del Francès, menys una petita part que romangué en mans dels descendents del llinatge de Goscons, i algunes peces disperses conservades en col·leccions i museus, com a l'Episcopal de Girona i al Marès de Barcelona.
Queden en l'àmbit de la llegenda, les teories defensades pel Dr. Albert i Corp, en què Pere d'Arquer devia haver portat de terres occitanes, una part del tresor de Montsegur com a "germà menor" del bisbe Bertran Martí, en el qual es devia incloure el Sant Calze que fou dipositat al monestir de San Juan de la Peña a Osca.
Bibliografia
- Álvarez de Toledo i Beaumont, Gastó: "La cetrería catalana”. La Vanguardia ,14-III-1982, pàg. 7.
- Aventí i Puig, Mercè (1990): De la fi del sistema antic a la consolidació del feudalisme. Barcelona.
- Benet i Guardiola, Joan (1595): Tratado de Nobleza y Titulos... Barcelona.
- Fluvià i Escorsa, Armand de (1988): Nobiliari del Reial Cos de la Noblesa de Catalunya. Barcelona: Juventud.