Alguns autors parteixen de la col·locació dels òrgans articulatoris en posició de repòs per tal de definir aquesta base, a vegades mal considerada com un producte de condicionaments biològics. La base d’articulació forneix, fins i tot, determinades tendències d’evolució foneticofonològica al llarg del temps. El sistema fonològic del català, per exemple, no es distingeix del de les altres llengües només per un conjunt propi de fonemes, sinó també per la seva realització bàsica i normal que, essent relativament relaxada, la distingeix de la del castellà, més tensa, i l’apropa, per contra, a l’anglès, mentre que la base anterior, o predominança d’articulacions anteriors, l’enquadra amb el castellà i el francès i la separa de l’anglès; la base creixent o augment de la freqüència i de la tensió a partir d’un començament feble és pròpia de les llengües romàniques, enfront de la base decreixent, contrària a l’anterior, que mostra en general la família germànica.
f
Fonètica i fonologia