Els contendents foren, d’una banda, l’exèrcit del califa almohade Muḥammad al-Nāṣir, que resultà derrotat, i de l’altra, una coalició de reis peninsulars —Alfons VIII de Castella, Pere I de Catalunya-Aragó i Sanç VII de Navarra—, cavallers hispanocristians i croats ultrapirinencs. Amb el consentiment d’Innocenci III foren convocats els diversos prínceps cristians a la croada contra els almohades. Concentrats a Toledo, els cristians sortiren el 21 de juny en direcció al port de Muradal, al cim de Sierra Morena, prop de Despeñaperros, i, havent pres diverses fortaleses pel camí, arribaren a l’altiplà de Las Navas, on obtingueren la victòria. En l’atac els castellans, comandats pel seu rei, ocuparen el centre, els navarresos l’ala dreta i els catalans i aragonesos l’esquerra. Amb Pere I de Catalunya-Aragó, que negligí els afers occitans per acudir-hi, hi anaren els nobles catalans i aragonesos Miquel de Luèsia, Asnar Pardo, Pero Ahonés, Guillem de Cardona, Guillem de Cervera i Ramon Folch i els bisbes de Barcelona i de Tarassona. D’altra banda, el bisbe de Narbona, el català Arnau Amalric, amb cent cavallers, s’hi afegí també, i assolí que s’hi sumés el rei de Navarra. Malgrat les múltiples desercions dels croats, els catalans romangueren al costat del rei castellà, i llur participació en la batalla, segons Desclot, fou decisiva. Una setmana després de la batalla, les forces de Pere I s’apoderaren, a més, d’Úbeda, fet que li donà un prestigi immens.