Alguns han volgut distingir el bearnès del gascó; hom explica aquest fet, reflex del particularisme bearnès i del prestigi de l’antiga cort de Pau, perquè des del 1589 al 1789 fou llengua oficial per a actes públics, judicials i notarials i gaudí d’una certa autonomia lingüística. Però és impossible de definir el bearnès per un conjunt de trets específics, car cap d’aquests trets no li és exclusiu. Alguns són comuns amb el bigordà (pa, vi, per pan, vin), o amb el conjunt del gascó pirinenc (article, eth, era per lo, la a la part muntanyenca). D’altres, amb una part de les Landes ([laba] per [lawa] = lavar; oposició cosina suḏar sudare, [z] i [d] es confonen a vegades en [z], a vegades en [d]: coḏina, suḏar o cosina, susar). Morfològicament cal assenyalar algunes particularitats, que comparteix també amb una part o amb el conjunt del gascó pirinenc: imperfets “curts” (batí, batès, batè en lloc de batèvi, batèvas, batèva), pretèrits sense -c a la tercera persona del singular (agó, vengó en lloc d'agoc, vengoc), existència d’un imperfet de subjuntiu que marca un futur per relació a una acció passada (que's volè préner lo primèr qui's presentère, 'volia prendre el primer que es presentaria’).
m
Lingüística i sociolingüística