Després de passar tres anys al monestir de Wearmouth, fou monjo benedictí a Jarrow, i sacerdot des del 702. La seva vida fou totalment dedicada a l’ensenyament i a l’estudi. Les seves obres llatines, ben nombroses, li donen un lloc molt important en la primera etapa medieval, que a través de l’escola de York i d’Alcuí convergí en la renaixença carolíngia. Entre les obres teològiques cal remarcar les exegètiques, de tendència predominantment al·legòrica i espiritual, però que no oblida totalment els aspectes literaris i té en compte una certa crítica textual. Cal assenyalar les Homilies, recollides ja al final de la seva vida. Entre les ascètiques, dubtoses quant a llur paternitat, hom pot destacar la Collectio Psalterii, resum i tria de versets per a la meditació. Les seves obres històriques són fonts insubstituïbles per a la història d’Anglaterra. Abracen des del desembarcament de Juli Cèsar (55 aC) fins a l’any 731; entre elles destaca la Historia ecclesiastica gentis anglorum, en cinc llibres, on per primera vegada és introduïda la datació pels anys del naixement de Crist. També és important un Martirologi, primer dels anomenats històrics. Del seu període de mestre a l’escola monàstica de Jarrow restaren tot un seguit d’obres de gramàtica i científiques; en el De ratione temporum, interessant per a l’estudi del còmput pasqual, va inclosa l’anomenada Chronica maior o De sex huius saeculi aetatibus. Escriví també una sèrie d’obretes poètiques, moltes d’elles perdudes. En morir, deixà inacabada una versió anglosaxona de l’evangeli de sant Joan, perduda també. Tot just mort, hom n'inicià la veneració (que li valgué el sobrenom); Lleó XIII estengué el seu culte a l’Església Catòlica i el declarà doctor. La seva festa se celebra el 27 de maig.