El terme comprèn una zona d’aiguamolls (antiga albufera del Quadro), en part inculta i en part d’arrossar, una zona mitjana amb conreus de secà, i l’interior muntanyenc, que culmina al pic de Bartolo (736 m alt.). Hi ha unes 200 ha de zona forestal. El regadiu, amb aigua de pous, ocupa 100 ha i produeix hortalisses i taronges; al secà unes 300 ha de vinya moscatell, a més d’oliveres i garrofers. Les terres de conreu, força repartides, són explotades en un 96% pels propietaris. La ramaderia és poc important. La indústria es redueix a una fàbrica de licor ( Licor Carmelitano ), mobles, fusteries i auxiliars de la construcció. El turisme, generalment estable i d’estiueig, ha originat, a més de l’expansió de les Vil·les de Benicàssim, la construcció d’urbanitzacions, com la de les Platgetes. La població ha experimentat un augment lent i constant, per tal com la immigració ha compensat l’emigració autòctona. Darrerament, el creixement s’ha accelerat considerablement, gràcies a l’increment turístic. La vila (5 056 h agl [2006], benicassuts ; 15 m alt.), situada vora la carretera de València a Barcelona, al peu d’un turó coronat per les ruïnes d’un castell, fou probablement una vil·la romana, i en temps islàmics una alqueria. A mitjan s XVI era una senyoria, que fou incorporada al terme de Castelló, del qual es féu independent al començament del s. XIX (el 1603 li fou atorgada carta de poblament). L’església parroquial (Sant Tomàs de Villanueva) fou construïda a càrrec de l’erudit Francesc Pérez i Baier entre el 1769 i el 1776. Dins el terme hi ha, a més, l’antiga torre de Sant Julià, la urbanització de muntanya de la Parreta, el despoblat i antic castell de Montornès i el desert de les Palmes, antic monestir carmelità.
Benicàssim
© Fototeca.cat