Benifassà

Santa Maria de Benifassà

Antiga abadia cistercenca (Santa Maria de Benifassà), al Baix Maestrat, al centre de la Tinença de Benifassà, fundada el 1233 com a filial de Poblet..

Pertangué fins avançada l’edat moderna al territori de Tortosa. Té l’origen en la donació que feu Pere I (1208) del castell i de la comarca de Benifassà a Guillem de Cervera, més tard monjo de Poblet. El 1233 Jaume I confirmà la donació i encomanà als monjos de Poblet la fundació d’un monestir filial. Dos anys més tard s’hi traslladaren des de Poblet dotze monjos i l’abat nomenat, i començaren les obres; el 1250 pogueren ja instal·lar-se a les noves construccions. Jaume I feu donació a l’abadia dels delmes de Vallibona i d’Herbers, de terres i cellers a Tortosa, i de franquícies a les possessions reials i a tots els territoris del maestrat de Montesa, a més dels privilegis inherents a la jurisdicció feudal. Del 1261 al 1269 foren poblats els llocs del Bellestar, de la Pobla, del Boixar, de Fredes i del Magraner. El 1316, en prendre possessió l’abat Bernat Pallarès, la comunitat era formada per 20 monjos, 10 conversos i 20 criats, i el monestir posseïa més de 1.000 caps de bestiar. A poc a poc foren adquirides possessions més bones al territori de Tortosa: Refalgarí, als ports de Beseit; Xalamera, la Vall i els Aguillars, al terme de Benifallet; l’Aldea, al de Tortosa; la masia de Fra Ximeno, antiga propietat del monestir de Rueda; la Càrrova, al terme d’Amposta; Cardó i Sallent, al de Tortosa; i el mas d’En Torques (o masia de Sant Pau), a la Galera.

Durant el segle XV tres abats de la mateixa família, els Llorenç, continuaren el procés d’expansió. Però al llarg del segle XVI el desinterès dels abats vitalicis feu que els monjos demanessin l’establiment de la triennalitat dels abats (quadriennalitat des del 1620); a partir del 1554, amb el primer abat triennal, Joan de Barberà, començà una època de recuperació.

El 1707 la major part de la comunitat, regida per Gregori Oliver de Boteller, austriacista, hagué de fugir davant l’arribada de les tropes borbòniques. Fins el 1717 no fou restablerta totalment la vida monàstica i la jurisdicció sobre la Tinença. El monestir, tanmateix, es decandí durant tot el segle XVIII. El 1814 tornà a reunir-se una part de la comunitat dissolta el 1810, però amb la desamortització del 1835 desaparegué definitivament. El monestir fou restaurat, i el 1968 s’hi instal·là una comunitat de monges cartoixanes. Al voltant del claustre, obra del segle XIV, d’arcs apuntats de capitell molt simple, hi ha l’aula capitular, el refectori, on les arcades apuntades mantenien un sostre de fusta, i l’església, iniciada el 1264 i acabada el 1276, derivada de la de Poblet. Entre les construccions exteriors destaquen la porta reial, amb característiques de l’últim romànic, el palau antic de l’abat, d’un gòtic sever, i el palau modern, obra del segle XVII, a més del dormitori antic dels monjos i el celler.