Era fill dels comtes de Cerdanya i Besalú, Oliba Cabreta i Ermengarda. En retirar-se el seu pare a Montecassino (988), sembla que Ermengarda i els seus fills governaren tots els comtats indivisament. A la mort de la mare (994), Bernat heretà en exclusiva els comtats de Besalú, Vallespir i Fenollet, i el seu germà segon, Guifré, heretà els de Cerdanya i Conflent. Bernat es casà vers el 992 amb Toda, filla del duc de Gascunya, Guillem Sanç, i d’Urraca de Pamplona.
Fou un governant ben dotat, polític un poc intrigant i bon guerrer, però de temperament impetuós i ambiciós com el seu pare Oliba Cabreta. Com a cap guerrer comandà la defensa de la frontera sud-oriental contra un atac d’’Abd-al-Malik, de primer a Albesa (Noguera) —on morí el seu germà Berenguer, bisbe d’Elna— i poc temps després (1003) a Torà (Segarra); en la host del regnum Barchinonense, com diu un cronista francès de l’època, figuraven sota les seves ordres el seu germà Guifré II de Cerdanya i el comte de Barcelona, Ramon Borrell. També participà, sembla, en l’expedició de les hosts catalanes a Còrdova de l’any 1010.
Feu diversos viatges a Roma, el primer potser ja el 998; el 1011 hi anà per recaptar de Sergi IV un privilegi per al monestir de Sant Pau de Fenollet, que ell havia fundat l’any 1000. Hi tornà encara durant l’hivern de 1016-17, per mirar d’obtenir de Benet VIII, d’una banda, l’expulsió de les monges de Sant Joan de les Abadesses, que regia la seva germanastra Ingilberga, i, de l’altra, l’erecció del bisbat de Besalú, que fou efímer. A més de Sant Pau de Fenollet, afavorí generosament els monestirs de la Grassa i de Ripoll. Gaudí d’una preeminència moral damunt els altres comtes catalans. Un cop mort Ramon Borrell de Barcelona (1017), a ell s’adreçaren la comtessa Ermessenda i el comte Hug I d’Empúries per tal de dirimir un plet complicat. Morí negat en el Roine quan anava a Provença a casar el seu hereu Guillem I amb Adelaida (1020). Fou enterrat a Ripoll. En aquesta ocasió el seu germà Oliba, bisbe de Vic, li dedicà una encíclica mortuòria.
Al segle XII els Gesta comitum li donen el sobrenom que l’ha fet cèlebre. Ells l’han revestit de caràcters llegendaris. Jacint Verdaguer l’immortalitzà en el seu poema Canigó.