Bernat Metge

(Barcelona, 1340/46 — Barcelona, 1413)

Autògraf de Bernat Metge, on figura com a notari i escrivà dels delmes concedits pel papa Benet XIII al rei Joan I (1396)

© Arxiu Fototeca.cat

Escriptor.

Fill de Guillem Metge, especier que assortia de medicines el palau reial, i d’Agnès, la qual, en restar vídua, contragué noves noces amb Ferrer Sayol, protonotari de la reina Elionor i traductor del llatí. En aquests aspectes, el padrastre influí en la seva formació i en la seva carrera administrativa i política: el 1371, molt jove, ja era notari i funcionari de la cancelleria de la dita reina. En morir aquesta, el 1375, passà al servei del duc de Girona, el futur Joan I, al qual, així com a la seva muller Violant de Bar, estigué vinculat durant molts d’anys, i a la cancelleria del qual exercí el càrrec d’escrivà. En aquesta etapa jovenívola escriví el poema al·legòric Llibre de Fortuna e Prudència (datat el 1381) i, sens dubte, el Sermó humorístic i paròdic, i féu també la traducció del llibre segon del poema llatí De vetula , considerat, aleshores, obra autèntica d’Ovidi. El 1379 es casà amb Eulàlia Vivó, filla d’un notari barceloní. En iniciar-se el regnat de Joan I, les denúncies i acusacions contra ell es feren tan greus que fou processat (1388), bé que això no impliqués, aleshores, empresonament. En aquesta circumstància, féu la traducció del Valter e Griselda , que adreçà, amb una lletra, a Isabel de Guimerà, dama que, de soltera, havia conegut a la cort de la reina Elionor. El 1390 ascendí a la categoria de secretari reial i es convertí en un dels homes de confiança de Joan I, gràcies a la protecció del qual reuní una considerable fortuna, amb què comprà una casa al carrer de la Corretgeria, avui del Veguer, de Barcelona. Morta la primera muller, contragué segones noces, el mateix 1390, amb Eulàlia Formós, filla d’un alt funcionari de la cort, la qual li donà un fill i tres filles. Del febrer a l’abril del 1395 fou enviat pel rei a la cort pontifícia d’Avinyó amb una missió diplomàtica, gestió que li permeté de conèixer personalment l’escriptor aragonès Juan Fernández de Heredia i ampliar la seva coneixença de les obres de Petrarca. En tornar a Barcelona, la ciutat era colpida per la pesta, fet que l’induí a redactar una obra literària d’una gran ambició, que inicià amb el títol d' Apologia , però que hagué d’interrompre perquè la cort, fugint de l’epidèmia, es traslladà a Mallorca. A la fi de l’any, la cort de Joan I es mogué entre el Rosselló i l’Empordà, evitant les grans ciutats, que es mostraven més i més adverses a la política dels consellers de Joan I, entre ells, Bernat Metge. Els consells de les ciutats, principalment els de Barcelona i València, denunciaren la corrupció i les dilapidacions del consell reial i la negativa sistemàtica a celebrar corts dels regnes, i exhibiren proves que l’implicaven en una conjura per a deposar Joan I. Aquest no solament desoí les denúncies, que considerà calumnioses, sinó que ordenà una investigació sobre els seus autors. Bernat fou encarregat d’aquesta missió a Barcelona, on terroritzà els consellers de la ciutat, els quals fins i tot amenaçà amb el turment. El 18 de maig de 1396, Joan I s’adonà que les denúncies de les ciutats eren fonamentades i que era cert que el seu consell reial l’havia traït, i l’endemà morí d’una manera sobtada i sense confessió a Foixà, mort que fou atribuïda a una caiguda de cavall en una cacera. En fer-se càrrec dels regnes des de Barcelona, la reina, Maria de Luna, esposa de Martí I, que era a Sicília, amb l’eficaç ajuda dels consellers, la situació política canvià radicalment. La reina procedí a l’immediat empresonament dels consellers, curials i domèstics de Joan I, entre ells Bernat Metge, que fou encarcerat al Castell Nou. En el procés contra aquest grup ( procés del Consell de Joan I ), una de les acusacions més greus fou la de considerar-los culpables de la sobtada mort de Joan I. Aquesta greu acusació mogué Metge a transformar el primer esbós de l' Apologia en el llibre que fou la seva obra mestra, Lo Somni , on se li apareix Joan I al purgatori, és a dir, “en via de salvació”. Fou redactat, ja en llibertat, al començament del 1399. L’obra tingué l’eficàcia pretesa: Martí I, contra el qual, segons el procés, havia dit coses molt greus, li'n demanà un exemplar i el cridà al seu costat a la cancelleria, on, des del 1405 fins a la mort del nou rei, el 1410, tornà a tenir el càrrec de secretari, i alhora recuperaven llurs altes posicions molts dels processats, els quals, amb l’experiència del 1396, serviren Martí I amb una prudent discreció. Bernat Metge fruí de la seva confiança; potser tingué alguna intervenció important en el plet successori que es plantejà els últims mesos de la vida del monarca. Durant l’interregne, Jaume d’Urgell féu gestions per atreure-se'l a la seva causa i Ferran d’Antequera el mantingué allunyat de la seva cancelleria. Gran escriptor, un dels millors prosistes catalans, apareix com un funcionari ambiciós i poc escrupolós, de caracter cínic i sarcàstic, aspectes del seu tarannà que no es preocupà de dissimular en la seva obra literària, que tradueix una fina intel·ligència, una sornegueria molt barcelonina i una mentalitat potser massa moderna per al temps que visqué.