Biblioteca de Catalunya

Biblioteca pública, instal·lada a l’antic edifici de l’Hospital de la Santa Creu i constituïda el 1981 com a Biblioteca Nacional de Catalunya, és a dir, com a centre bibliogràfic oficial de Catalunya.

Fons documental

Té més d’un milió de volums, més de 3 000 manuscrits, 640 incunables, i riques seccions especials: de música (amb més de 12 000 partitures), cervantina (una de les més completes del món), impresos dels segles XVI-XVIII, sèries documentals, gravats, goigs i altres texts de literatura popular, mapes i revistes. És estructurada en quatre unitats: unitat bibliogràfica (manuscrits, llibres antics i moderns, música impresa i arxius); hemeroteca (publicacions periòdiques); unitat gràfica (fons de gravats, cartogràfic i material menor) i fonoteca o col·lecció d’enregistraments visuals i sonors. Acull el dipòsit legal de tota la producció impresa, sonora i visual catalana, a més de la producció en català o que fa referència als Països Catalans de fora de Catalunya.

Entre els manuscrits d’interès històric i literari catalans que conserva destaquen les Homilies d’Organyà (segle XII-XIII), els tractats de gramàtica, retòrica i poètica de Ramon Vidal de Besalú, Jaume Marc, Berenguer d’Anoia i Joan de Castellnou (segles XIV-XV), els cançoners catalans i provençals de la mateixa època (Gil, Vega-Aguiló, Masdovelles), les grans cròniques (Jaume I, Marsili, Desclot, Muntaner, Pere Tomic i Joan Francesc), obres de moralistes i predicadors (Eiximenis, Eiximeno, Felip de Malla), dels humanistes (Bernat Metge, Antoni Canals), dels autors dels segles XVI al XVIII (Joan Boscà, Josep i Francesc Fontanella, Vicent Garcia, Agustí Eura), reculls poètics i texts de la Renaixença (Aribau, Narcís Oller, Joan Maragall i, especialment, la col·lecció de Jacint Verdaguer). Cal citar també els texts medievals i quatrecentistes de caràcter ascètic, litúrgic o canònic, entre els quals sobresurten dos còdexs de Ripoll dels segles X i XI, més d’un centenar de còdexs miniats i diversos fons d’arxiu (Junta de Comerç, Hospital de la Santa Creu, batllia de Cardona, etc). Guarda, entre d’altres, els incunables més antics del Principat (Rudimenta grammaticae de Perotti, 1477, i Etica, Politica i Oeconomica d’Aristòtil, 1478) i una notable col·lecció de llibres i fullets impresos als Països Catalans. Són també remarcables els fons manuscrits, incunables, gòtics i dels segles XVI i XVII de literatura castellana, i la bibliografia espanyola d’Itàlia aplegada per E.Toda. La secció d’estampes, gravats i mapes conté una important col·lecció de boixos dels segles XVII i XVIII, de planxes de gravat, de goigs i romanços i d’exlibris.

D’entre les donacions i adquisicions cal esmentar els 222 manuscrits científics (la majoria anteriors al segle XVI) donats pel govern francès (1916), les biblioteques (o part d’elles) de Pau Ignasi de Dalmases (1916), de Benet XIII (manuscrits catalans), d’Enric Prat de la Riba, de Felip Pedrell (1917), de Ferran de Sagarra, de Jacint Verdaguer, de Narcís Verdaguer i Callís, de Bonsoms, de Joaquim Miret i Sans i de Bergnes de Las Casas (1993), així com la llibreria d’Antoni Aulèstia. A la secció de música s’han incorporat la llibreria musical Carreras i les biblioteques d’Isaac Albéniz, Martínez Imbert i Joaquim Pena (1941), Sancho Marraco (1960), Manuel Burgès (1968) i Higini Anglès (1970). Altres llegats notables són la col·lecció de llibres d’escacs de Paluzie Lucena (1940); la d’edicions de la Imitació de Crist, d’Ignasi de Janer (1941); la d’obres de Juan de la Cruz de Lluís M. Soler (1942); la col·lecció de relligadures d’Hermenegild Miralles (1951); el llegat Espona-Brunet, amb 40 incunables (1959); la col·lecció Perdigó (1963), una part de la col·lecció teatral Sedó-Peris Mencheta (1968) i el Museu del Llibre-Donació Frederic Marès (1985). Els anys noranta adquirí els arxius Foix (1991), Maragall (1993), Carner (1994), Renart (1995), Rovira i Virgili (1995) i Guimerà (1995); així mateix, han estat incorporats els fons documentals de nombroses personalitats de la cultura catalana contemporània, com ara A.Badia i Margarit, O.Martorell o Nèstor Lujan, entre d’altres. També rebé com a llegat la col·lecció de fullets polítics d’Isidre Bonsoms. La biblioteca publica de nou regularment el Butlletí, a més d’una Bibliografia nacional de Catalunya.

Història

Té l’origen en la biblioteca creada per l’Institut d’Estudis Catalans el 1907, amb el propòsit de constituir un dipòsit de texts de la llengua i de la cultura catalanes. En aquest sentit, l’any següent adquirí la col·lecció de llibres de Marià Aguiló, especialitzada en llengua i cultura catalanes, i s’instal·là al segon pis del Palau de la Generalitat. Fou oberta al públic el 28 de maig de 1914, i es convertí en la primera biblioteca de lliure accés dels Països Catalans i de la península Ibèrica. Aquests anys, hom treballà activament en la tria, adquisició i catalogació (amb el sistema de classificació decimal universal) dels llibres, alhora que anaven ingressant a la biblioteca col·leccions molt importants. El mateix any la institució fou dotada d’uns estatuts i hom inicià la publicació del Butlletí de la Biblioteca de Catalunya, que perdurà fins el 1932, i fou nomenat director de la biblioteca Jordi Rubió i Balaguer (fins el 1939). El 1915 hom constituí un patronat i inicià la creació de la xarxa de biblioteques populars de la Mancomunitat, considerades sucursals de la Biblioteca de Catalunya biblioteca popular. El 1931, l’ajuntament (acord del 13 de març) cedí l’actual seu a la Biblioteca, i l’edifici fou restaurat segons un projecte del 1922 de Lluís Nicolau d’Olwer. Els dos darrers anys de la Dictadura de Primo de Rivera i en 1939-73 portà el nom de Biblioteca Central o Biblioteca Central de Catalunya. Durant la guerra civil de 1936-39 fou tancada al públic i hi foren traslladats els fons. Al gener del 1939 el nucli essencial de les diverses seccions havia estat instal·lat i la biblioteca fou oberta de nou al públic el 20 de febrer de 1940 sota la direcció de Felip Mateu i Llopis, amb el nom de Biblioteca Central de la Diputación. Amb el restabliment de l’autonomia, el 1980 hom fundà el patronat de l’entitat, que incloïa la Generalitat de Catalunya, la Diputació, l’Ajuntament de Barcelona i l’IEC i per la Llei de Biblioteques (1981) rebé l’estatut actual de Biblioteca Nacional de Catalunya. El 1987 les institucions del patronat constituïren el consorci que regí l’entitat fins el 1993, que esdevingué una entitat autònoma de caràcter administratiu adscrita al departament de cultura de la Generalitat de Catalunya, i establí el consell rector actual, on són representats els antics consorciats més les universitats catalanes i el Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya. El 1990 hom inicià una important renovació de les infraestructures per tal d’adaptar-les als nous mitjans tecnològics d’automatització dels catàlegs i de la consulta, que han permès, a més de la consulta remota dels fons, la formalització del Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya i la participació en el Catálogo Colectivo del Patrimonio Bibliográfico pel que fa a la part de Catalunya. El 1993 incorporà les oficines del Dipòsit Legal transferides el 1981 a la Generalitat de Catalunya.