Utilitzà sempre com a nom de fonts Ventura. Estudià la carrera eclesiàstica al seminari de Tarragona (1903-13), però l’abandonà el darrer curs i es traslladà a Barcelona (1914) on treballà en tasques educatives, culturals i literàries i el 1916 i 1918 fou premiat als Jocs Florals. Col·laborà en algunes publicacions periòdiques.
Milità des de molt jove en el moviment catalanista. El 1922 fou un dels fundadors del partit polític Acció Catalana i, posteriorment, dirigent d’Estat Català, on fou un dels col·laboradors de Macià. Quan s’instaurà la dictadura de Primo de Rivera (13 de setembre del 1923) s’exilià a França, on esdevingué un destacat dirigent d’Estat Català i un dels capitosts dels fets de fets de Prats de Molló (1926). Després de la detenció i el procés, a París, es refugià a Bèlgica. El 1928 acompanyà Macià en un llarg viatge per Amèrica, a l’Uruguai, a l’Argentina i Cuba; en aquest darrer país intervingué, amb Francesc Macià, en l’Assemblea Constituent del Separatisme Català a l’Havana, de la qual sorgí, el 1928, la Constitució Provisional de la República Catalana.
El 1931 participà en la fundació d’Esquerra Republicana, i, en proclamar-se la República Catalana, fou nomenat conseller de política interior, però pocs dies passà a ser conseller de cultura del govern de la Generalitat (1931-34 i 1936). El seu departament acollí tota mena d’iniciatives per a la promoció cultural i de l’ensenyament i perquè la vida intel·lectual fos més genuïnament del país. Fou elegit diputat a les Corts Espanyoles. Amb motiu dels esdeveniments del Sis d’Octubre del 1934 fou empresonat al vaixell Uruguay, i fou restituït als seus càrrecs després del triomf de les esquerres (febrer del 1936).
En esclatar la Guerra Civil de 1936-39 es destacà, des de la Generalitat, com un dels qui més treballaren en el salvament de persones perseguides per incontrolats (especialment clergues), i en la conservació del patrimoni artístic en perill. Intervingué directament en l’alliberament del cardenal Francesc Vidal i Barraquer, tot i haver-se d’enfrontar amb els extremistes de la FAI, els quals preparaven a Gassol diversos paranys a Barcelona.
Davant d’aquesta situació, per l’octubre del 1936 se n'anà a França. Des de la seva residència de Saint-Martin-le-Beau, prop d'on residia Josep Tarradellas, participà poc en les activitats polítiques dels exiliats, però escriví a La Nostra Revista i d’altres publicacions. Gassol esdevingué aviat la imatge d’un catalanisme radical, expressat sovint en una oratòria fogosa i imatjada. Refusà la proposta dels catalans de Mèxic a ésser candidat a la presidència de la Generalitat a l’exili; envià a aquest país els seus fills, Abel i Albert, i la seva esposa, Esperança Galofré, que morí el 1944.
El juny de 1977, celebrades les primeres eleccions de la Transició, tornà de l'exili, acompanyat de la seva segona esposa, i rebé nombroses distincions a la Selva del Camp, l'Espluga de Francolí i Barcelona. El 1978 mentre feien els preparatius per a instal·lar-se definitivament a la Selva del Camp, morí un dels seu fills, a Mèxic i al cap de pocs mesos la seva esposa.
Fou un escriptor neoromàntic, neomodernista i neopopularista que s’allunyà de les consignes noucentistes de rigor formal, mesura i contenció. En la seva poesia, exaltada, plena d’imatges i a vegades oratòria, conviuen alhora un vitalisme sensualista i una religiositat penedida i sentimental i canta els malaveranys dels captius, els exiliats, els minaires, etc.. Es feu popular, sobretot, amb poemes patriòtics (romanços històrics, glosses de cançons tradicionals i del llegendari català, etc.).
Ret culte a l’amor carnal o platònic i traeix un patriotisme optimista i vehement, sota el signe del qual escriví algunes de les millors englantines del segle XX. Com a home del camp, en copsa les sentors, els colors i les llegendes.
Publicà els reculls Àmfora (1917), La nau (1920), Les tombes flamejants (1923) —obra de caràcter patriòtic—, Mirra (1931) —on intentà una certa modernització temàtica i formal—, Poemes 1917-1931 (1934), Fleurs (1943) —en francès—, Mirages (1950) —amb la versió francesa acarada—, i Balada del bressol (1977). La major part de la seva obra poètica, inclòs el recull inèdit Ombres, fou recopilada en el volum Poesia (1993).
La seva producció teatral, influïda pels corrents modernistes, segueix la línia del poema dramàtic sagarrià i pretén construir un model de teatre nacional. Són obres escrites en vers, amb riquesa lèxica i ambientades en una Catalunya mítica i rural, en les quals la cançó popular, el llegendari i, en definitiva, el folklore, hi tenen un paper primordial i esdevenen manifestacions de l’ànima del poble català. Tenen com a escenari el Camp de Tarragona o el Priorat i responen a una influència de Maeterlinck, Ibsen i dramaturgs alemanys de la mateixa època. Publicà La cançó del vell Cabrés (1921), La Dolorosa (1928) —ambdues estrenades amb èxit— i La mort de l’ós (1935), un poema coreogràfic i al·legòric de clara influència wagneriana.
També traduí o adaptà obres d’autors com Ramuz, Ibsen, Marivaux, Andrejev, Tagore i Stevenson, entre d’altres. La seva producció dramàtica, junt amb la conferència “El nacionalisme en el teatre” (1922) i algunes traduccions, fou recollida al volum Teatre (1993).
També escriví la novel·la El preu de la sang (1923) i les narracions breus El mur de roses (1924), Mossèn Gabriel (1924), L’Oncle Neus (1924), L’ombra del diable (1924), L’escorçó del destí (1924) i En Joan de les Campanes (1926).
El 1978 rebé el Premi d’Honor Jaume I.
Bibliografia
- Ainaud de Lasarte, Josep M.): “Ventura Gassol, conseller de cultura”. Revista de Catalunya, 78, 1993, p. 3-9.
- Diversos autors: Centenari Ventura Gassol (1893-1993). Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1993.
- Fort i Cogul, Eufemià: Ventura Gassol. Un home de cor al servei de Catalunya. Barcelona, Edhasa. 1979.
- Manent, Albert: En un replà del meu temps. Retrats d’escriptors i de polítics. Barcelona, Proa. 1999, p. 77-88.
- Palau, Montserrat: “Introducció”, dins Gassol, Ventura: Teatre. Tarragona, El Mèdol. 1993, p. 11-44.
- Sunyer i Molné, Magí: “La poesia de Ventura Gassol: el penediment impossible”, dins Gassol, Ventura: Poesia. Tarragona, El Mèdol. 1993, p. 13-38.