Creada en un principi com a societat gastronòmica amb interessos culturals, en fou l’impulsor de més relleu el ministre i diplomàtic Eduard Aunós. Entre els seus membres, en formaren part tots els alcaldes de Lleida, amb l'excepció de Francesc Pons i Castellà (1957-1967). El 1942 es creà l’Institut d’Estudis Ilerdencs, amb l’objectiu de dotar de contingut la ideologia propugnada pel Caliu, consistent a segregar Lleida i la seva àrea d’influència —històricament i, fins i tot, lingüísticament— de la resta del territori català, amb la pretensió de demostrar-ne el caràcter independent, suposadament equidistant, d’Aragó i de Catalunya. Aquesta doctrina, coneguda amb el nom de leridanismo, fou recollida en el llibre d’Antoni Hernández i Palmés Lérida entre Aragón y Cataluña en la geografía y en la historia (1963) i estigué en el rerefons de la temptativa d’annexar administrativament la província de Lleida al Valle del Ebro, regió formada per comarques aragoneses en el projecte de reordenació territorial del 1966. L’intent suscità una reacció popular que donà a lloc a la manifestació del 1967 en ocasió de la Festa Major, la primera contrària al règim a Lleida. Josep Lladonosa, Joan Gabernet, Simeó Miquel, Francesc Porta i Josep Vallverdú, organitzadors de l’oposició en contra del projecte, finalment retirat, publicaren el mateix any el llibre Lleida, problema i realitat, que tingué un gran ressò malgrat els intents de silenciament.