Consisteix en dues distribucions planes de fils conductors paral·lels, mantinguts a un potencial elèctric que creix linealment cap a un costat (amb un gradient d’uns 500 a 1 000 V/cm), on és situat un ànode detector. A conseqüència de la uniformitat del camp elèctric, els electrons, alliberats en la ionització del gas de la cambra originada pel pas d’una partícula carregada, migren cap a l’ànode detector amb una velocitat constant ( v ≃5 cm/ μs); la mesura del temps t que triguen a arribar-hi permet de determinar la distància d a la qual s’ha produït la ionització; la traça del pas a la partícula és obtinguda, doncs, indirectament. La sensibilitat espacial (exactitud de la traça) és molt considerable (~50μm); la cambra de deriva és usada en casos de feixos relativament febles o de gran secció d’incidència. Una modificació d’aquest esquema bàsic consisteix a fer que tots els fils dels ordits actuïn com a ànodes detectors. La cambra de deriva ha estat desenvolupada d’ençà del 1969.
f
Física
Principis de la deriva: la detecció de la partícula carregada que, procedent del feix incident, travessa la cambra, és possible gràcies a la mesura del temps de migració t , cap a l’ànode detector, els electrons d’ionització, de velocitat constant v , produïts al pas de la partícula
© fototeca.cat
Detector de partícules derivat de la cambra proporcional multifil .