Amb Can Batlló, a l’Eixample (actualment Escola Industrial) i Can Batlló, al barri de la Bordeta (Sants), és un dels tres grans conjunts històrics fabrils de Barcelona. Els Ricart, una de les famílies d’industrials del tèxtil més prominents des de mitjan segle XIX fins al principi del segle XX, hi bastiren una gran fàbrica d’estampació (una de les primeres per procediment mecànic a Catalunya), que, amb les de filatura al Raval de Barcelona i de tissatge a Manresa, conformaven l’empresa.
El projecte anà a càrrec de l’arquitecte Josep Oriol i Bernadet, que el presentà el 1853, i la construcció es perllongà entre el 1855, que s’aixecà el cos central de la fàbrica, i la dècada dels vuitanta del segle XIX. Tot i aquesta dilatació en el temps i els afegiments posteriors, els més importants dels quals es deuen a Josep Fontserè els anys seixanta del segle XIX, la fesomia general mai no diferí gaire del projecte original: una concepció neoclàssica centrada per la fàbrica, de gran racionalitat en la disposició de naus i espais lliures, i del qual més endavant s’han valorat les qualitats com a ambient urbà. El 1884 el recinte ocupava una superfície de 39.770 m2, dels quals 14.400 eren edificats.
El 1913 fou adquirit per Eugeni Bertrand i Serra, el qual en mantingué el nom i la localització fins a la dècada de 1920, que s’inicià una nova fase com a recinte industrial on es llogaven locals per a la indústria. Sense desaparèixer, el tèxtil donà pas a altres sectors industrials, com ara la Compañía Hispano Filipina (sabons), la Sociedad Ibérica de Industrias Químicas o Frigo (congelats). Afectada pel desplaçament o la deslocalització de la indústria, al final del segle XX i principi del XXI s’hi mantenia encara una certa activitat, bé que es trobava en decadència.
El pla del 22@ (2004) d’urbanització de la zona industrial del Poblenou preveia l’enderrocament de Can Ricart. A aquest projecte s’hi enfrontà una intensa oposició veïnal, que aconseguí que l’ajuntament acceptés preservar bona part dels edificis històrics i que l’any 2008 les naus més històriques del conjunt es declaressin bé cultural d’interès nacional. Tanmateix, els projectes posteriors, com els de la Casa de les Llengües o el del Parc de les Humanitats de la Universitat de Barcelona, no prosperaren, i la zona circumdant és objecte de pressions de grups immobiliaris. Utilitzat per entitats veïnals i com a centre d’activitats artístiques, la Universitat de Barcelona, a la qual es cedí el 2015 gran part del recinte i l’edifici, presentà el 2019 un projecte de Campus de les Arts.