Redactats a l’edat mitjana, els cançoners més antics són deguts a copistes de professió, monjos o seglars al servei de reis i de grans senyors. L’ordenació de les peces seguí criteris molt diversos, bé per autors i més o menys cronològicament, bé per gèneres, formes o per la pàtria dels poetes. Aviat sovintejà, però, la manca de criteri concret, i el copista transcrivia els poemes segons que li arribaven a les mans. Pel fet de la relació entre cant i poesia, un bon nombre dels més antics eren musicats, però sovint la notació hi és negligida perquè depenia d’especialistes. Hom coneix una setantena de cançoners occitans, els més antics dels quals pertanyen al segle XII. Una gran part són escrits de mans italianes; per això la meitat dels còdexs es conserva a Itàlia. Tanmateix, el de Venècia (Biblioteca Nazionale Marciana) fou iniciat a Catalunya per R. de Capellades el 1268. El Cançoner Gil (Biblioteca de Catalunya) és del segle XIV. Alguns són molt copiosos, i així el de París (Bibliothèque Nationale) conté més de nou-centes poesies líriques, ultra un gran nombre de narratives i de didàctiques. El Cançoner Vega-Aguiló conté especialment poesia catalana. N’hi ha que duen vidas dels trobadors i, alguns, les razós, o sigui els motius i altres circumstàncies que expliquen el poema. Dels cançoners francesos, se n’han conservats una quarantena, dels quals aproximadament quinze duen música. Els més antics són del segle XIII, i d’entre aquests destaca el de París (Bibliothèque Nationale), que conté les obres d’Adam de la Halle.
Els cançoners italians són molt nombrosos, i el més antic, datable de la darreria del segle XII (Biblioteca Vaticana), constitueix el corpus poètic més ric anterior al dolce stil nuovo. Del segle XIV, el Cançoner Vaticà Barberiniano 4036 recull la producció dels poetes de Perusa en llur llengua i sense esmenes de copistes; el Cançoner Vaticà Barberiniano 3953 és dels més copiosos i conté poesies úniques, però ofereix lliçons i atribucions incorrectes.
Entre els cançoners de la península Ibèrica hom destaca el conjunt de cançoners galaicoportuguesos, el Cancionero de Baena, els cançoners castellans relacionats amb la cort d’Alfons el Magnànim, el Cancionero general d’Hernando del Castillo i el Cancioneiro geral de García de Resende; i, entre els estrictament catalans, el Cançoneret de Ripoll, el Cançoner d’obres enamorades, els manuscrits 9 i 10 de la Biblioteca de Catalunya, l’original de Joan Berenguer de Masdovelles, el de l’Ateneu Barcelonès, el de la Universitat de Saragossa, el Jardinet d’orats i el Cançoneret Rovirola.
Els cançoners galaicoportuguesos són compilacions col·lectives de l’obra lírica profana dels segles XIII i XIV procedents de quaderns individuals, dels quals hom solament conserva les Cantigas de Martín Codax de Vigo i les Trovas de l’infant Alfons Sánchez. El Cançoner d’Ajuda, recopilat vers l’any 1280 a la cort de Don Dionís, conté 310 cantigas d’amor d’influència occitana. El Cançoner de la Biblioteca Vaticana conté 1 205 poesies, i al Cançoner de Colocci-Brancuti, el més ric de tots dos, hi ha, a més de totes les de l’anterior, 442 composicions més. En aquests dos cançoners, ultra les cantigas d’amor, hi ha les d’amigo i les d’escarnho e de mal dizer. Anomenats també apògrafs italians perquè foren portats a Itàlia al segle XVI; es perderen en un incendi de l’Academia Romana i només és conservada la còpia de l’humanista italià Angelo Colocci (1467-1549), el qual també hi feu un índex (Tavola Colocciana). En conjunt, aquests tres cançoners reuneixen 1 711 composicions anònimes. Els cançoners castellans relacionats amb la cort d’Alfons el Magnànim, procedents de la cort napolitana, reflecteixen el primer renaixement i acullen preferentment poesia lírica i cortesana. Els més representatius són el Cancionero de Stúñiga (editat el 1872), el de Roma (editat el 1935) i el de San Marco de Venècia, els quals, obra d’artistes italians, constitueixen mostres de presentació externa brillant. Bé que posteriors, dos cançoners mantenen una tònica semblant, aristocràtica i refinada, continuant la tradició napolitana: el Cançoner de Palau, 594 (editat el 1945), que conté algunes peces catalanes i el compilador de les quals, que tenia accés a la cort catalanoaragonesa i a la castellana, devia ésser català; i l’anomenat d’Herberay des Essarts, dels voltants del 1463 (editat el 1951), testimoniatge molt complet de la cort poètica navarresa i molt relacionat amb el príncep de Viana. La impremta posà a l’abast del públic un material poètic fins aleshores patrimoni de pocs; entre els cançoners impresos destaca el Cancionero general d’Hernando del Castillo; amb tot, hom continuà aplegant encara materials en reculls manuscrits.
Els cançoners amb notació musical
Dels cançoners amb notació musical, són pocs els conservats de l’època medieval: a França, el Chansonnier de Saint Germain, amb 113 melodies de cançons provençals i franceses, el Chansonnier de l’Arsenal, etc.; a Itàlia, Antiphonarium Medicaeum, col·lecció de motets i de cançons polifòniques dels segles XII i XIII. Les escoles polifòniques castellana i andalusa originaren, durant els segles XVI i XVII, els següents reculls, entre d’altres: Cancionero musical de Palacio, Cancionero de la Colombina, Cancionero de Segovia, Cancionero de Medinaceli, Cancionero Sablonara, etc. Als Països Catalans destaquen, als segles XVI i XVII, el Cançoner musical de Barcelona, el Cançoner del duc de Calàbria, el Cançoner d’Olot. El Cançoner de Montecassino inclou obres de músics catalans que actuaren a la cort de Nàpols al final del segle XV.