Candidatura d’Unitat Popular

CUP (sigla)

Assemblea Nacional de la CUP a Vilanova i la Geltrú (gener del 2011)

© Candidatura d’Unitat Popular

Organització política dels Països Catalans.

S’autodefineix com a organització política assembleària d’abast nacional, que s’estén arreu dels Països Catalans i que treballa per un país independent, socialista, ecològicament sostenible, territorialment equilibrat i deslligat de les formes de dominació patriarcals. Agrupa sectors procedents de l’esquerra independentista dels anys setanta i vuitanta, com ara el PSAN, el Moviment de Defensa de la Terra i d’altres, que després d’un període d’eclipsi s’uniren durant els anys noranta en les llistes municipals agrupades en l’Assemblea Municipal de l’Esquerra Independentista (AMEI), embrió de les CUP. Bé que el seu referent territorial són els Països Catalans, el pes de la seva militància i representació se circumscriu, amb diferència, a Catalunya.

Tot i que el 1999 ja es presentà en alguns municipis amb aquest nom, fou a partir de les eleccions del 2003 que adquirí un cert relleu (amb 26 regidors en 12 municipis catalans, només 10 en solitari, i la resta en coalició amb altres forces polítiques), refermat en les del 2007 (43 regidors en 22 municipis, 22 en solitari en 15 municipis i els altres 21 en coalició en set municipis) i encara més en les del maig del 2011 (101 regidors en 21 municipis, 7 en coalició), que obtingué representació en alguns municipis importants (Mataró, Santa Coloma de Gramenet, Reus, Girona, Manresa, Sant Cugat del Vallès, Vilanova i la Geltrú, Vilafranca del Penedès, Vic, Figueres, Santa Coloma de Farners, Banyoles, Berga, les Borges Blanques). En les eleccions municipals del maig del 2015 aconseguí el 7,48% dels vots i 214 regidors amb majoria a 13 municipis, entre els quals hi havia, per primer cop, Barcelona, Tarragona i Lleida. També es presentà, per primer cop, al País Valencià, on obtingué 3 regidors. A banda, donà el primer impuls a la consulta sobre la independència de Catalunya celebrada a Arenys de Munt el 13 de setembre del 2009.

Es presentà per primera vegada a les eleccions al Parlament de Catalunya el 25 de novembre de 2012, i aconseguí tres diputats, dels quals fou portaveu el periodista David Fernàndez. Fou signant del Pacte Nacional pel Dret a Decidir (2013) i donà suport explícit a la Consulta del 9 de novembre. Amb Antonio Baños com a cap de llista, en les eleccions al Parlament de Catalunya del 27 de setembre de 2015 es presentà junt amb altres grups de l’esquerra anticapitalista independentista sota el nom de CUP-Crida Constituent (CUP-CC). Obtingué 10 escons i fou, amb Junts pel Sí (que integrava CDC, ERC i independents), l’única candidatura que propugnava clarament la independència de Catalunya. Els resultats condicionaren la formació de govern al vot de la CUP, la qual, per evitar la convocatòria de noves eleccions, exigí a JxSí mesures d’emergència social i un candidat alternatiu a la presidència, en lloc del pactat dins de JxSí, Artur Mas i Gavarró.

Aquesta segona exigència es revelà com l’escull principal en la negativa de la CUP en les votacions per a la investidura, i provocà també enceses controvèrsies a l’interior de l’organització. Les assembles de Manresa i, sobretot, de Sabadell, posaren de manifest una profunda divisió dins la formació, que provocà la dimissió del portaveu, Antonio Baños, després de la segona negativa a investir Mas. Finalment, la renúncia d’aquest i la presentació d’un nou candidat de JxSí, Carles Puigdemont, permeté que 8 diputats de la CUP votessin a favor en la investidura (juntament amb dues abstencions), primer resultat d’un pacte de governabilitat que, entre altres mesures, preveia la substitució de dos diputats de la CUP i la posterior incorporació també de dos diputats a la dinàmica parlamentària de JxSí. El febrer del 2016 Corrent Roig, un dels integrants de la coalició, abandonà CUP-CC, disconforme amb l’acord. El juny, després de tenses negociacions, la CUP es negà a donar suport als pressupostos presentats per JxSí, decisió a la qual el president Puigdemont respongué amb la convocatòria d’una moció de confiança al setembre. Poc després tingué lloc la dimissió de sis dels quinze membres del secretariat nacional disconformes amb la negativa als pressupostos. Superada la moció de confiança al setembre, juntament amb el compromís de la convocatòria d’un referèndum d’independència durant el 2017, el gener d’aquest any la CUP aprovà els pressupostos en assemblea.

Després de la celebració del Referèndum de l’1 d’octubre, la proclamació de la República i la intervenció de la Generalitat amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, en les eleccions al Parlament de Catalunya convocades pel govern espanyol la CUP aconseguí 4 diputats i, tot i la pèrdua de representació, el seu suport continuà essent essencial per a garantir la majoria independentista a la cambra i, un cop constituït, mantenir el govern de coalició independentista d’Esquerra Republicana de Catalunya i Junts per Catalunya. El febrer del 2018, l’exdiputada de la CUP Anna Gabriel, processada per desobediència amb relació al referèndum, s’exilià a Suïssa, on, malgrat no ser requerida per cap ordre d’extradició, ha continuat treballant per la causa independentista.

Es presentà sense èxit a les eleccions al Parlament Europeu del 2004. L’abril del 2019 Poble Lliure, un sector de la CUP, es presentà per primer cop a unes eleccions generals espanyoles dins de la coalició Front Republicà, formació que no obtingué representació. Posteriorment, es presentà amb les sigles pròpies en les eleccions anticipades del novembre del 2019, en les quals aconseguí 2 escons.