La redacció del text hebreu conservat data del s III aC. Consisteix en una col·lecció de poemes breus que canten l’amor humà a través del diàleg alternat entre l’estimat i l’estimada, que aspiren a la mútua possessió i a la plenitud de llur amor. El sentit directe del text no ofereix cap indici d’un contingut directament religiós. Però tant la tradició rabínica (a partir de les traduccions del Targum) com la cristiana (des dels primers Pares de l’església) han interpretat el llibre com una al·legoria de l’amor de Déu per Israel o de Crist per la seva església i, des d’època medieval, de l’amor entre Crist i l’ànima ( Sermones super cantica canticorum de Bernat de Claravall). A més del sentit al·legòric, hom ha vist en el Càntic un sentit dramàtic (basat en la forma de diàleg de gran part de l’obra) i també una reminiscència de cultes pagans de la fertilitat procedents de l’Orient Mitjà assimilats pels hebreus i incorporats a la Bíblia prescindint de llur origen. L’obra tingué gran influència en la literatura religiosa posterior, especialment a la mística: Llibre d’Amic e Amat de Ramon Llull, Cántico espiritual de sant Joan de la Creu, etc. Entre les nombroses versions i glosses fetes als Països Catalans destaquen la traducció en hexàmetres llatins d’Antoni Brenac i l’exposició simbòlica de Cosme Damià Hortolà, al s XVI, el comentari d’Anna M. del Santíssim Sagrament, inèdit en català, al s XVII, i la traducció al català de Jacint Verdaguer (1907).