Els artistes que el seguiren estilísticament, més dins la línia tècnica (paral·lela a la de Francesc Ribalta) que no pas dins l’espiritual de l’oposició llum-ombra, reberen el nom de tenebristes tenebrisme. A Itàlia, els primers a aprofitar les innovacions de Caravaggio foren Orazio Gentileschi (1565-1640), Antiveduto Grammatica (1570-1626), Artemisia Gentileschi (1597-1651), Bartolomeo Manfredi (1580-1620), Luigi Miradori (?-1657) i Carlo Saraceni (1585-1620). El seu realisme influí en pintors acadèmics com Guido Reni (1575-1642) i Il Guercino (1591-1666); però, pel seu trencament amb la tradició clàssica, interessà encara més a artistes de tradició no-clàssica, com la flamenca, entre els quals destaquen el flamenc Louis Finson (1580-1617), els holandesos Gerrit Honthorst (1590-1656) i Hendrick Terbrugghen (1588-1619). A França destacaren Le Valentin (1591-1634) i Georges de La Tour (1593-1652), dins el corrent antiacadèmic.
La influència es fa palesa en Josep de Ribera i Cucó (1591-1652), que accentuà el naturalisme i dramatitzà els temes de Caravaggio. Més endavant, dins la línia caravaggesca, Velázquez oposà la seva objectivitat al manierisme transcendental del Greco, i Rembrandt oposà la seva concepció de la història com a experiència viscuda a la tradicional de la història com a model. Hom fa derivar de la polèmica realista caravaggesca les natures mortes pròpies del segle XVII i les pintures d’escenes populars, corrent que deixà l’esperit realista crític per passar a la representació festiva de la vida popular (corrent iniciat a Roma el 1630 per Pieter van Laer, en el qual destacà Michelangelo Cerquozzi, 1602-66, el millor pintor italià del gènere anomenat bambotxada).