De família aristocràtica de propietaris rurals, estudià llengües clàssiques a la Universitat de Barcelona, i feu la tesi doctoral (que no arribà a defensar) a Madrid. A Barcelona entrà en contacte amb el Noucentisme i conegué Eugeni d’Ors, del qual fou deixeble. De jove excel·lí com a poeta d’un gran rigor formal i lingüístic, en la línia de Guerau de Liost, que posà al servei d’una obra molt arrelada a l’Empordà, i, alhora, d’un pensament anticonvencional i independent que el feu sovint incòmode als seus contemporanis i li comportà un cert ostracisme. A aquest, hi contribuí decisivament la seva posició conservadora durant el franquisme, bé que no s’identificà amb el règim per raó, sobretot, del seu catalanisme. L’any 1939 s’adherí al règim de Franco i formà part de la primera junta de l’Ateneu Barcelonès. Aviat se n’anà distanciant, però.
El 1924 publicà el seu primer llibre, Les bruixes de Llers, un recull de poemes que, il·lustrat per Salvador Dalí, fa un recorregut pels mites de l’Empordà i dels Pirineus. En vida també publicà Tamarius i roses (1925) —on es detecta clarament la influència de Josep Carner i de Guerau de Liost—, Sonets a Maria Clara (1938), de tema amorós, Poema dels tres Reis (1950), Balada del sabater d’Ordis (1954) —llarg poema amb pròleg d’Eugeni d’Ors i dibuixos de Salvador Dalí, on interpreta certs trets tel·lúrics de l’Empordà i que és considerada la seva obra més important—.
Pòstumament es publicaren Sonets. Primer i segon llibre (1979), Somni de Cap de Creus (2003), un cant èpic d’ambientació grecoromana, i el bestiari Zoo (2013). El component satíric és ben present en els poemes epigramàtics, alguns dels quals són sagnants, a l’estil de Juvenal. Els textos circulaven en edicions privades signades amb el pseudònim Lo Gaiter de la Muga i finalment foren recopilats a Epigrames (2002).
Escriví teatre, generalment tragèdies en vers i de tema històric com El bruel (1928) i La dama d’Aragó (1955), i la comèdia El jutge està malalt, publicada i estrenada el 1935 amb il·lustracions musicals de Jaume Pahissa. També és autor de la novel·la històrica Climent (1933), una cruel biografia d’alguns dels seus avantpassats. Aquesta obra retrata agudament l’Empordà i la Catalunya del segle XIX a partir de les vivències i els documents de dos avantpassats seus: Enric de Climent i Vidal i Enric de Climent i Casadevall. Fou l’autor de la ucronia “Vilasacra, capital del món” (conferència pronunciada el 1956 i publicada el 1967), on es planteja, en estil humorístic, què hauria passat si el rei Pere el Catòlic no hagués perdut la batalla de Muret (1213) i hagués convertit el poble de Vilasacra en capital de l’imperi catalanooccità.
Gran part de la seva obra ha restat inèdita, inclús unes memòries que finalment es publicaren pòstumament: Memòries (2015). La commemoració el 2002 del centenari del seu naixement fou un impuls important per a la recuperació i difusió de la seva obra. És pare de l'activista polític, crític i productor i distribuïdor cinematogràfic Pere-Ignasi Fages i Mir.