Vida i obra
Es llicencià en dret i el 1916 obtingué per oposició una plaça d’oficial lletrat a la Mancomunitat que abandonà el 1926 a conseqüència de la dictadura de Primo de Rivera.
Paral·lelament, ja des del 1909, que entrà a la redacció d’El Poble Català com a meritori, estigué en contacte amb la premsa. Així, el 1917 començà a publicar Hojas de dietario, amb el pseudònim Myself, a La Publicidad. El 1922, quan la publicació es catalanitzà, la secció es convertí en Fulls de dietari, ja sense pseudònim. Hi aparegué fins el 1932. També col·laborà en moltes altres publicacions: Revista de Catalunya (primera etapa), La Rambla (1930-31), Mirador, D’Ací i d’Allà (que dirigí entre el 1934 i el 1936), Quaderns Blaus (~1925-33), El Hogar y la Moda, La Nova Revista, La Nau i L’Opinió, entre d’altres. El 1932 s’incorporà a La Vanguardia, la qual cosa suposà el retorn al periodisme castellà. Fou un dels puntals del Conferentia Club.
El 1913 publicà el seu primer llibre, Lletanies profanes, un recull de poemes més aviat primerencs que reedità amb modificacions a Vint anys (1932). i que fou ja comentat per Xènius en tres notes del Glosari. El 1916 aparegué Plasenteries, un volum en què recollia proses sobre la vida urbana provinents dels seus Fulls de dietari. El llibre de narracions L’abrandament (1918), amb pròleg de Carner, suposa la confirmació d’una veu literària moderna i cosmopolita. També publicà altres llibres de relats: Full de Dijous (1918), Una atzagaiada i altres contes (1921), El senyoret Lluís (1926) i Una nit a Bonrepòs (1928). El món urbà i la burgesia barcelonina són el nucli dels relats, els quals tenen una voluntat d’anàlisi dels costums i d’educació cosmopolita del públic.
Mentrestant, també es dedicà al teatre i es convertí en un dels autors més assidus i característics pel que fa a l’alta comèdia, amb títols com Els solters (1919) —escrit en col·laboració amb Pompeu Crehuet—, Vacances reials (1923), Bola de neu (1926), Leonor, o El problema domèstic (1927), Els milions de l’oncle (1927) i Escola de senyores (1929), Necessitem senyoreta (1935), entre moltes altres. La seva primera obra en solitari, és una comedieta maliciosa i lleugera, Civilitzats, tanmateix!, 1921), que tingué un èxit notable i fou traduïda per Pirandello. Ja exemplifica perfectament els trets i les limitacions d’un teatre en clau de comèdia pensat per complaure un públic benestant, però amb components irònics ben evidents. El plantejament queda en la línia que ja apuntaven les seves narracions.
En la producció novel·lística va una mica més enllà pel que fa a continguts i tècniques, amb la utilització, per exemple, d’elements en aquell moment tan moderns com el monòleg interior. Així, Fanny (1929), Eva (1931) i Valentina (1933, premi Crexells) tenen l’estudi de la psicologia femenina com a nexe d’unió i l’estudien com a element clau de la societat del moment. En aquest sentit, són un bon exemple de l’evolució de la novel·la psicològica en aquells anys. L’ús del monòleg, sense arribar a l’exploració del subconscient a la manera de Joyce, té un especial rendiment literari a Fanny. Les referències cinematogràfiques també són un punt d’aproximació a la modernitat.
Tanmateix, aturà la producció novel·lística fins el 1936, amb Moment musical, Bob és a París (1952) i Papers de família (1960), les quals formen el cicle Els anys tèrbols. El 1926 publicà la narració per a infants Lau, o Les aventures d’un aprenent de pilot. Escriví també, novament amb el pseudònim Myself, diversos manuals (Correspondència amorosa, 1926; L’home ben educat, 1926; La dona ben educada, 1927; Què cal llegir?, 1928; L’art d’ensenyar Barcelona, 1929), i traduí, entre d’altres, Les cartes del meu molí de Daudet i Càndid de Voltaire i Pirandello. Aquest interès per la literatura estrangera i la traducció el dugué a dirigir la “Biblioteca Univers” (1928). Publicà les memòries d’infantesa i joventut: Del llum de gas al llum elèctric (1951), el primer dels importants textos de caràcter memorialístic apareguts al llarg de la dècada, ja que les de J.M. de Sagarrra no es publicaren fins el 1954, i les de Gaziel, fins el 1958.
Durant la guerra civil de 1936-39 s’exilià a París i retornà a Catalunya el 1942. Durant l’exili, empès per la necessitat, abordà la biografia històrica: Ensenada et son temps. Le redressement de l’Espagne au XVIIIe siècle (1941), aparentment realitzada amb René Bouvier, però en realitat redactada per ell sol. Un cop retornat a Barcelona (ja d’ençà del mateix 1941), no abandonà el gènere i publicà Figures de Catalunya (1955), amb la col·laboració i assessorament del seu germà Ferran, que en el pròleg remarcà que no existia una obra similar des de la Galeria de Catalans Il·lustres, feta per Josep Narcís Roca i Ferreres a la darreria del segle XIX. En aquest nou període la seva producció és desigual i condicionada per unes circumstàncies del tot adverses a la concepció de cultura i de literatura que havia intentat implantar.
El component històric i autobiogràfic fou també molt rellevant en la seva producció narrativa, especialment en la trilogia Els anys tèrbols, on es feu patent l’impacte frustrant que la guerra i la revolució tingueren en el seu ànim. El motiu de rememorar aquesta experiència des de la narrativa, i no des de la memorialística o la història, l’exposà ell mateix en el pròleg del darrer llibre, on digué que la primera tenia per damunt de les altres «l’avantatge de no aspirar a establir judicis definitius, sinó a evocar un grup social en el seu ambient i amb les seves perspectives».
La seva obra i el seu incansable activisme cultural són, en conjunt, un bon exemple de la implantació d’un model literari provinent del noucentisme, el qual, sense renunciar a la ironia, aspira a la modernitat i a l’europeïtzació de la cultura catalana, des de pressupòsits ideològics propers als del públic burgès, que és el consumidor natural d’aquest mercat. La seva obra va dirigida a afinar els costums de la burgesia, a contribuir a catalanitzar-la culturalment i a desvetllar-li l’ambició d’europeïtzar-se. La seva obra, inserida dins la segona generació noucentista (els anomenats neonoucentistes), és un clar exponent de l’intent de tot un grup molt ampli i divers d’intel·lectuals catalans d’assolir una professionalització que es veié frustrada per la guerra i el franquisme.
Bibliografia
- Arnau, C. (1987): Marginats i integrats a la novel·la catalana (1925-1938). Introducció a la novel·lística de Llor, Arbó, Soldevila i Trabal. Barcelona, Edicions 62.
- Manent, A. (1994-1995): “Carles Soldevila, un home de lletres”. L&L, 6.
- Miracle, J. (1985): Mestres i amics. Barcelona, Selecta.
- Santamaria Roig, N. (1994-1995): “El primer teatre de Carles Soldevila i la comèdia burgesa”. L&L, 6, p. 53-69.