Membre del Partido Democrático Nacional des del 1938 (a partir del 1941, Acción Democrática), el 1945 interrompé els estudis de dret en ser nomenat secretari personal del president Rómulo Betancourt y Bello. Diputat a l’Assemblea de l’estat de Táchira (1946) i al Parlament (1947), en ser enderrocat el Govern de Rómulo Gallegos, el dictador Marcos Pérez Jiménez l’empresonà (1949) i l’obligà a exiliar-se, bé que tornà clandestinament a Veneçuela. Restablert el sistema democràtic (1958), el 1960 fou nomenat ministre de l’Interior i combaté la guerrilla procubana. A l’oposició durant els governs de Raúl Leoni i Rafael Caldera, el 1974 assolí la presidència.
Durant el seu mandat (1974-79) promogué l’educació, la protecció del medi ambient i nacionalitzà la indústria del petroli (1976). El 1979 fou nomenat membre vitalici del Senat. Reelegit a la presidència (1988), per tal de combatre la greu crisi econòmica prengué mesures molt impopulars (especialment l’augment del preu dels carburants) i que donaren lloc a violentes revoltes, a les quals respongué amb una dura repressió.
Afeblit a més per dos intents de cop d’estat (maig i novembre de 1992) i per les acusacions de malversació de fons públics, al maig del 1994 fou destituït pel Parlament. Processat, l’any 1996 fou condemnat a dos anys i quatre mesos d’arrest domiciliari, bé que el càrrec de l’acusació no es pogué provar. Ja alliberat, l’any 1999 fundà un nou partit, però arran de l’accés d’Hugo Rafael Chávez Frías a la presidència i la seva reforma constitucional passà a la República Dominicana, i des del 2001 a Miami (EUA), d’on el govern veneçolà reclamà sense èxit l’extradició i on morí.