Vida i obra
Utilitzà el pseudònim de Constantí Llombart. Enquadernador d’ofici, estudià primeres lletres i alguns cursos de magisteri i, de jove, escriví alguns poemes romàntics en castellà i les peces teatrals En lo Mercat de València i La calúmnia castigada (un miracle de sant Vicent Ferrer). Decidí dedicar-se a l’activitat literària i emprengué diverses tasques com la creació de les revistes satíriques El Fárrago i El Diablo Cojuelo; la primera, fundada amb Pelayo del Castillo, fou ben aviat clausurada pel governador civil.
Republicà federal, prengué part activa en la Revolució de Setembre del 1868 i publicà diversos poemes polítics, aplegats en el volum Cantos republicanos, on tractava sobre la injustícia social (esclavisme, sistema de quintes, pena de mort, etc.) que anys després reprengué en les obres dramàtiques Justicia contra justicia (1872) i La esclavitud de los blancos (1873). Firmà una crònica del Cantó de València, titulada Trece días de sitio o los sucesos de Valencia (1873 i 1973), la major part plagiada de les cròniques periodístiques publicades per Las Provincias.
El 1872, amb la col·laboració de poetes valencians, mallorquins i catalans, escriví el llibre d’epigrames Niu d’abelles, en què exaltà la llengua llemosina i la pàtria valenciana, i lamentà l’apatia dels valencians que oblidaven el seu passat. Sensible al moviment de recuperació de la llengua (que, com tots els renaixentistes valencians, anomenava «llemosí») i la literatura catalana a València, amb el títol de Lo Rat Penat fundà un anuari (1874-83) i un quinzenal (1884-85), i proposà la fundació d’una «societat d’amadors de les glòries valencianes» (1878) encarregada de convocar els jocs florals, cosa que li meresqué el títol de president fundador amb vot perpetu. El 1886 hi obtingué la flor natural. Per les seves diferències amb els escriptors conservadors de la Renaixença valenciana, en creà una altra (l’Oronella), que, allunyada de les classes benestants, tan sols arribà a centre excursionista i gaudí d’escassa vida.
També emprengué un ambiciós projecte de publicar obres de valencians o tots els autors que haguessin escrit unes línies en valencià en la Biblioteca Valentina, en la qual només es publicaren dues obres: Lo procés de les olives (1877), de mossèn Bernat Fenollar, i les Alabanzas de las lenguas, de Martí de Viciana.
Cap visible dels escriptors populars de la Renaixença valenciana, publicà els periòdics festius El Bou Solt (1877) i El Pare Mulet (1877). Als darrers anys de la seva vida s’afermà en l’ideari republicà i federalista que havia manifestat en discursos i escrits, cosa que li valgué l’afecte de les classes populars. Mirà d’acostar-se a les noves promocions universitàries (representades per Vicent Blasco i Ibáñez i Rafael Altamira i Crevea) o populars (Lluís Bernat, Andrés i Cabrelles), però, entre els qui reberen la seva influència, només Puig i Torralva incorporà el valencianisme polític.
Publicà Los fills de la morta viva (1883), subtitulada Apunts bibliogràfics per a la història del renaiximent lliterari llemosí, un recull biobibliogràfic de poca erudició, encara que les notes biogràfiques dels seus contemporanis són útils i l’enfocament de l’obra està marcat pel nacionalisme valencià amb la voluntat de contribuir al redreçament cultural de la identitat valenciana.
Publicà, en col·laboració, reculls d’epigrames o de textos humorístics: Tabal i donçaina (1878) i Tipos d’auca (1878). Juntament amb J.F. Sanmartín i Aguirre publicà la galeria de personatges Cabotes i calaveres. Melonar de València (1877). Reedità (1877) La Donsaina, de Bernat i Baldoví (1887), El Tabalet i El Sueco. La seva figura ha estat reivindicada sovint pels grups valencianistes més radicals. Publicà una tercera edició, força ampliada, del Diccionario valenciano-castellano de Josep Escrig a partir del 1887 i les Obres festives (1876) de Francesc Mulet.
En el seu vessant d’historiador publicà en Valencia antigua y moderna: guía de forasteros la más detallada y completa que se conoce (1887) una breu ressenya històrica on repassà temes com la València àrab, la conquesta de Jaume I, els furs, les guerres de la Unió, la jueria, les bandositats, la Germania de València, l’expulsió dels moriscos, les guerres de Successió i de la Independència i els successos contemporanis més rellevants. També hi ha un petit esbós biogràfic de valencians il·lustres. L’obra històrica li serví per a difondre esdeveniments i persones destacats del poble valencià, però no per a investigar i reflexionar sobre el passat. També escriví La Suiza valenciana. Guía de Buñol (1884).
Traductor al castellà de Jacint Verdaguer, el 1892 en publicà el Dietari d’un pelegrí a Terra Santa, i deixà inèdites la versió de Canigó (1886-88) i la versió parcial d’Excursions i viatges.
Bibliografia
- Blasco Laguna, R. (1985): Constantí Llombart i “Lo Rat-Penat”. Periódich Lliterari Quincenal (1884-85). (Edició facsímil). València, Diputació de València.
- Blasco Laguna, R. (1988): Constantí Llombart, escriptor. Esplugues de Llobregat, Plaza & Janés.
- Diversos autors (2005): Escartí, J. i Roca, R. (ed.): Constantí Llombart i el seu temps. València, AVL.
- Roca Ricart, R. (2006): “Introducció”, dins Llombart, C.: Poesies valencianes. València, AVL, p. 9-90.