Vida i obra
Llicenciat en teologia per Salamanca i doctor en ciències socials per la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma —on estudià entre el 1954 i el 1958—, fou després professor a la Facultat de Teologia de Barcelona (1968-80), on introduí el coneixement del marxisme, i també feu cursos a l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de la mateixa ciutat. Amb la publicació dels Orígenes del anarquismo en Barcelona (1959), prologat per Jaume Vicens i Vives, inicià la historiografia moderna del moviment obrer a Catalunya, ja que els dos únics precedents rellevants eren els llibres Els moviments socials a Barcelona durant el segle XIX (1925), de Manuel Reventós, i Els primers moviments socials a Catalunya (1935), de Josep M. Vilà, tots dos redactats en el període d’avantguerra. El rigorós treball sobre fons d’arxius de Martí influí en els estudis inicials d’Albert Balcells i Josep Termes.
Especialitzat en el moviment obrer i en la història religiosa dels segles XIX i XX, la seva investigació partí de la necessitat personal d’entendre l’allunyament del món obrer respecte de l’Església catòlica, però ho feu des de fora del cercle d’interpretacions preestablertes generades per la necessitat eclesiàstica d’autoafirmació apologètica. La seva línia de recerca arribà a atendre aspectes propis de la història de les idees. Així, alguns anys després, demostrà amb cartes de Pi i Margall que era certa l’atracció que aquest dirigent polític sentia pel pensament de Proudhon, influència que havia estat posada en dubte. Posteriorment, centrà la recerca en l’època anterior a la introducció de l’anarquisme i preparà, amb la col·laboració de Josep Benet, una monografia monumental en dos volums: Barcelona a mitjan segle XIX. El moviment obrer durant el bienni progressista (1976), que analitza el moviment obrer en el context de la cultura de les classes subalternes. Preparà una ponència conjuntament amb Vicens i Vives i Jordi Nadal sobre el moviment obrer a l’Estat espanyol del 1929 al 1936, presentada al col·loqui internacional d’Estocolm el 1960 i publicada en Mouvements ouvriers et dépression économique (1966), i participà en el volum VIII de la Historia de España dirigida per Manuel Tuñón de Lara, on redactà la part titulada “Afianzamiento y depliegue del sistema liberal” (1983).
L’altra línia de recerca a la qual dedicà especial atenció és la de les relacions de l’Església amb la problemàtica del món contemporani i, concretament, amb la societat catalana del segle XIX. El primer llibre en aquest sentit fou L’Església de Barcelona, 1850-1857 (1984), en dos volums, que conté el primer estudi sociològic de la clerecia del segle XIX i analitza el context civil i els dinamismes interns de la institució eclesial, així com diferents formes de religiositat. El segon llibre, escrit amb Joan Bonet i Baltà, fou L’integrisme a Catalunya. Les grans polèmiques, 1881-1888 (1990), que meresqué el tercer premi internacional Jaume Vicens i Vives de ciències socials del 1989.
L’any 1997 publicà una història contemporània de la seva ciutat natal: Vilanova i la Geltrú, 1850-1936 Vol. I: Expansió i crisis de la indústria i de la democràcia 1850-1936 i el 2001 Santa Maria del Gornal. 25 anys.
Els anys seixanta, abans de la crisi d’Acció Catòlica, fou viceconsiliari de les Hermandades Obreras de Acción Católica (HOAC) i consiliari de la joventut catòlica universitària de Barcelona i de l’Acció Catòlica Patronal, amb Joaquim Pibernat de responsable laic. Fou redactor, juntament amb Josep Bigordà, del diari El Correo Catalán els anys del concili II del Vaticà (1962-65), i els primers anys de la dècada de 1970 portà l’arxiu del diari, al mateix temps que exercia el sacerdoci a l’Hospitalet de Llobregat amb Josep Maria Rovira i Belloso. El 1976 tots dos fundaren la parròquia del nou barri del Gornal, de la qual Martí fou rector fins el 1992. A més de les moltes comunicacions en congressos i col·laboracions com a historiador en obres de síntesi, cal remarcar els nombrosos articles relacionats amb la seva tasca sacerdotal en Pastoral Misionera (des del 1965), Qüestions de Vida Cristiana, Iglesia Viva, Serra d’Or, Quaderns de Pastoral, Revista Catalana de Teologia i altres publicacions. Els seus escrits permeten seguir l’evolució a Catalunya i a l’Estat espanyol de les posicions cristianes més obertes i crítiques d’abans i després del concili II del Vaticà. Fou fundador de la revista quinzenal El Pregó, la qual dirigí des de la seva sortida l’any 1994 fins al 2014.
Creador de l’Arxiu Nacional de Catalunya i primer director des del 1981 fins a la seva jubilació el 1992, el configurà no sols com un arxiu de l’administració de la Generalitat, sinó també com un arxiu històric per al qual aconseguí molts fons ara ja emblemàtics, des dels patrimonials familiars i els personals fins als d’empreses, partits i associacions.
El 1992 rebé la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, i el 1994 s’edità una Miscel·lània en honor seu que conté la més completa bibliografia de la seva obra.
Bibliografia
Manent, A.: “Casimir Martí. Pastoral, història i arxivística”, En un replà del meu temps, Proa, 1999.
Miscel·lània en honor del doctor Casimir Martí, Fundació Salvador Vives i Casajoana-Rafael Dalmau, Barcelona 1994.