castellanisme

m
Lingüística i sociolingüística

Element lingüístic del castellà usat en una altra llengua.

Generalment és de tipus lexical. Els idiomes amb els quals el castellà tingué un contacte immediat manllevaren elements castellans en totes les esferes del lèxic; les altres llengües europees, a l’època de major poder polític castellà, directament o indirecta, només agafaren alguns termes cortesans (grandeza, cumplimiento, crianza) o d’altres facetes de la vida castellana (matamoro, pícaro, hablar, alcoba, entresuelo). Les lluites i els esdeveniments polítics del segle XIX n’afavoriren d’altres (pronunciamiento, guerrilla, junta). D’altra banda, el castellà ha estat el principal transmissor dels termes indígenes americans (americanisme).

El català començà a rebre castellanismes cap al segle XIV (bando, coixo, entregar, fondo), però és al segle XV que n'augmenta el nombre (preguntar, amo, mosso, tarda, cego, saio, mentira). Durant el Segle d’Or castellà penetraren mots cortesans (estrado, parabién, agasajo), després abandonats, i de tota altra mena d’esferes (buscar, assentar-se, tossino, alabar, vano, cuidar ['tenir cura’), resar). De fet, malgrat aquesta invasió, els termes genuïns no desaparegueren completament. Mentre en algunes contrades restava el mot genuí per a designar un objecte concret, en d’altres, on aquest no existia, s’introduïa el castellanisme corresponent. Així, en bona part del Principat és conegut des del segle XVII el mot membrillo, mentre que a València, on es produeixen codonys, es conserva codonyat. Amb la Nova Planta (1707-16) entraren a gran escala els castellanismes de lèxic administratiu (concejal, hisenda) i fins i tot científic.

Amb la Renaixença i amb l’obra depuradora de l’Institut d’Estudis Catalans hom hi posà una mica de fre, especialment en la llengua escrita; alguns castellanismes, d’altra banda, prengueren un aspecte extern català (bonic, pis, entresol). L’acabament de la guerra de 1936-39 en comportà una nova i intensa onada, especialment a les zones urbanes. Hom observa un nou fenomen de diglòssia: motius socioeconòmics determinen la formació de parells aberrants: per a alguns tonyina és el peix i atún és el seu producte manufacturat; graella és l’instrument, i hom demana, als restaurants, la carn a la parrilla. El calc sintàctic, que s’havia limitat a la prosa de certs escriptors, ha començat a arrelar en el parlar del poble.

Tanmateix, a partir del decenni 1960-70, el progrés de l’ensenyament del català a l’escola i en cursos per a adults i el seu ús creixent en publicacions, en la litúrgia, en els mitjans de comunicació, etc, han tendit a contrarestar aquest procés.