cavall

Equus caballus (nc.)

m
Mastologia
Ramaderia

cavall

© Xevi Varela

Mamífer de l’ordre dels perissodàctils, de la família dels èquids, de dimensions mitjanes o grans i de constitució forta i àgil alhora. Les femelles reben el nom d’egua o euga, i els petits i joves són els pollins i els poltres.

Característiques dels cavalls

Les extremitats són llargues, aptes per a córrer, i els peus prenen contacte amb el sòl només amb un dit (el tercer), la darrera falange del qual és recoberta per una peülla o casc.

El dentat definitiu consta de 40 peces; els ullals són rudimentaris i manquen en la femella; estan separats de les premolars per un gran diastema o barra, on se'ls posa el menjar. El cap, relativament gros, és sostingut per un coll llarg i musculós, i té orelles petites. En els cavalls salvatges la crinera manca o és constituïda per crins curtes i sempre dretes; en els cavalls domèstics, en general, és llarga i quasi sempre caiguda. La cua, més o menys crinuda, sol ésser llarga. El crit del cavall és anomenat aïnada o renill. Els cavalls salvatges són animals herbívors i viuen en ramats d’estructura poc coneguda. A dos anys ja són aptes per a reproduir-se; la gestació té una durada d’uns 11 mesos, i pareixen un o, més rarament, dos poltres, que es desenvolupen ràpidament.

El pelatge dels cavalls

Els avenços genètics han permès conèixer moltes de les causes dels diferents pelatges tradicionals i descobrir pelatges no identificats anteriorment. Els cavalls domèstics i ferals presenten pelatges de colors molt diferents (negre, bru, castany, roig, clapat, ruà, liart, etc.).

Els gens extensió (E) i agutí (A) determinen els quatre pelatges bàsics: negre, bru, castany i roig. Hi ha cinc modificadors, anomenats dilucions (crema, dun, argentada, champagne i pearl), que, combinats amb els quatre pelatges bàsics, provoquen vint-i-quatre pelatges diluïts, genèticament diferents, però alguns molt semblants visualment. Alguns pelatges diluïts són: falb-crema, palomino, falb-dun, perlí, crem, negre-champagne, castany-pearl, etc.

A més dels vint-i-vuit pelatges anteriors, que tenen una distribució uniforme en el color del pèl, hi ha més d’una dotzena de gens modificadors (patrons genèrics) que provoquen una distribució dels pèls del cos seguint un patró no uniforme, una variació temporal de la pigmentació dels pèls o altres efectes. Els pelatges que segueixen un patró no uniforme més importants són: clapats, pigats, ruans, liarts i rabicanos. Cada patró pot actuar sobre cadascun dels vint-i-vuit pelatges esmentats i determina vint-i-vuit pelatges genèticament diferents segons el mateix patró (alguns són visualment molt semblants).

Finalment, un aspecte dels pelatges que es considera per separat és el de les marques blanques singulars (marques facials i bausans), les marques no blanques i altres marques.

Origen dels cavalls i principals races

El cavall actual del gènere Equus és fruit d’una llarga evolució que començà al període eocè de l’era terciària. En aquella època visqué l'Eohippus, animal de la mida d’un tapir que presentava quatre dits endavant i tres endarrere, i habitava als boscs pantanosos d’Amèrica del Nord i d’Europa. A partir d’aquest Eohippus es produí una llarga evolució, significada per l’augment de talla i per una reducció progressiva del nombre de dits, que acabà en el cavall actual del gènere Equus, amb un sol dit funcional. Tota la sèrie filogenètica que ha conduït al cavall actual, coneguda a través dels fòssils, s’originà a Amèrica del Nord, d’on passà a Àsia i Europa a través de l’estret de Bering. Més tard, aquest cavall nord-americà s’extingí i no tornà a Amèrica fins a l’època del descobriment.

Actualment hi ha un sol cavall salvatge, el cavall de Prževal’skij, E.c. przewalskii, descobert el 1879, que habita les planes de l’Àsia central. El tarpan, que visqué al sud de Rússia fins al segle XIX, no pot ésser considerat com un cavall salvatge, puix que s’originà a partir de cavalls domèstics escapats. A la Pampa i als EUA habiten cavalls en estat salvatge, descendents d’uns altres de domèstics que foren deixats en llibertat. El cavall ja vivia en estat domèstic dos mil anys aC, i s’ha estès per tot el món i s’ha adaptat a tota mena de terrenys i de climes, la qual cosa explica la gran varietat de races existents. Ha estat i és utilitzat per l’home de maneres molt diverses: com a animal de tir (lleuger i pesant), per a arrossegar carruatges (cavall de càrrega, de cotxe, de tir), com a animal de sella (equitació, caça, curses, concursos hípics, polo, etc). També se n'aprofita la carn, i de les eugues, la llet. La importància de la ramaderia equina, sobretot als països industrialitzats, ha experimentat, des del tercer decenni del segle XX, una progressiva regressió com a conseqüència, principalment, de la creixent mecanització de l’agricultura i la racionalització dels mètodes de conreu. Aquest fenomen és palesat per la notable disminució del cens mundial que, des del 1948 al 1967, passà de 77.328 000 caps a 61.989.000. Als EUA, com a exemple de país desenvolupat, la minva representà, en el període 1939-66, el 80%. Per contrast, les àrees corresponents als països subdesenvolupats mantenen generalment una proporció constant; en alguns casos, el cens fins i tot ha augmentat, especialment al Brasil, a Mèxic i a l’Argentina. L’Amèrica Llatina deté la primera posició en el cens mundial, seguida de l’Àfrica i de l’Extrem Orient.

Els cavalls de tir pesant solen ésser molt grossos i forts (de 700 a 1.000 kg i d’1,60 a 1,80 m d’alçada a la creu); les principals races són: bolonyesa, flamenca, frisona, clydesdale, ardenesa, belga, shirehorse, black horse i suffolk. Eren emprats antigament pels militars en artilleria pesant. Els cavalls de tir lleuger solen fer de mitjana 1,55 m d’alçada a la creu, i tenen un pes de 400 a 600 kg; les principals races són: perxerona, bretona, pirinenca, llemosina i d’Alvèrnia; actualment són emprats a pagès per a feines del camp, per a tirar carros, etc, i antigament eren emprats per a tirar diligències, per als correus i l’artilleria lleugera. Els cavalls que tiraven carruatges, especialment els de luxe, actualment en camí d’extinció, eren elegants i esvelts; solien pertànyer a les races normanda, irlandesa, holandesa, etc. Els cavalls de sella són lleugers (uns 350 kg) i fan d’1,40 a 1,55 m a la creu; pertanyen sobretot a les races àrab, pura sang, anglesa, angloàrab, hunter, orloff, andalusa, etc. Han estat molt emprats en temps de guerra, i actualment ho són en equitació, en la caça (especialment la hunter), en curses (especialment els de pura sang). Els cavalls nans, que reben el nom de poni, són revinguts i petits (alçada de menys d’1 m a 1,45 m), però molt resistens i soferts.