Chris Marker

(Neuilly-sur-Seine, Illa de França, 21 de juliol de 1921 — París, 30 de juliol de 2012)

Nom amb el qual és conegut el realitzador cinematogràfic francès Christian François Bouche-Villeneuve.

Estudiant de filosofia, durant la Segona Guerra Mundial participà en la Resistència i posteriorment es dedicà al periodisme i esdevingué col·laborador de Cahiers du Cinéma. S'introduí  en el cercle de la Nouvelle Vague, i formà part del grup d’intel·lectuals Mouvement de la Rive Gauche.

S'inicià amb Olympia 52, un documental sobre els Jocs Olímpics de Hèlsinki del 1952, bé que el gruix de la seva producció és format per films a cavall entre el reportatge i la ficció d’acusada militància esquerrana. Cal esmentar Lettre de Siberie (1957), Cuba sí (1961), defensa de la Revolució Cubana, Description d’un combat (1961, Os d’Or al Festival de Berlín), sobre l’Estat d’Israel, i Le joli mai (1963), protagonitzat per ciutadans anònims que responen a preguntes del director, entre d’altres.

L’any 1967 fundà SLON (Société pour le Lancement des Oeuvres Nouvelles), grup de realitzadors d’esquerres per al rodatge de films col·lectius, que estigué molt influït pel Maig del 68. Retornà al treball en solitari amb La solitude du chanteur de fond (1974), un documental sobre el concert del seu amic Yves Montand per als exiliats xilens, Le fond de l’air est rouge (1977), crític amb el socialisme, Sans soleil  (1983), densa combinació de documental i ficció, i altres. Entre les seves incursions en la ficció pròpiament dita cal esmentar el curt futurista La jetée (1962). 

Fou també notable la seva obra escrita: el 1949 publicà també una novel·la, Le coeur net, dos volums d’assaigs sobre cinema (Commentaires I i II, 1961 i 1967), i el reportatge fotogràfic sobre el Japó, Le dépays (1982).

Col·laborà també amb altres directors, especialment amb Alain Resnais (Le mystère de l’atelier 15, 1957), i, des del final dels anys vuitanta, s’interessà pels mitjans multimèdia i la tecnologia digital, treball objecte d’una exposició a la Fundació Tàpies el 1998.