La cirurgia, que comprèn l’estudi de les bases tècniques quirúrgiques i llur pràctica, és tan antiga com la humanitat; en cranis neolítics s'han trobat senyals de trepanacions cranials, probablement fetes per a fer fora els mals esperits reclosos. Els egipcis ja practicaven la circumcisió, i en papirs dels segles XVI i XV aC ja hi ha descrits temes i casos quirúrgics. El codi d’Hammurabi regulà els honoraris dels cirurgians sumeris. Els cirurgians hindús primitius practicaven la rinoplàstia, l’extracció de càlculs vesicals i les laparotomies. Hipòcrates tractà també els temes quirúrgics, i la influència dels seus ensenyaments perdurà en la cirurgia grecollatina. Galè, malgrat seguir la doctrina hipocràtica, la desvirtuà amb nombrosos errors, tals com el del “pus lloable”, però la seva autoritat dominà en la cirurgia medieval i, en certs aspectes, fins al segle XIX.
A l’edat mitjana la cirurgia era exercida per barbers, sagnadors, arrencaqueixals i bruixots, i falsejada sovint per les supersticions. Els àrabs no hi aportaren res de nou, i la influència de l’Església fou més aviat negativa. Innocenci III prohibí de fer operacions quirúrgiques als clergues i religiosos perquè “ecclesia abhorret sanguini”. Amb l’escola de Salern començà una certa dignificació de la cirurgia, i el seu estudi s’estengué a les universitats de l’època, entre d’altres, l’Estudi General de Lleida. Guiu de Chaulhac (segle XIV) ensenyà cirurgia a París, i la seva influència es mantingué més de dos segles. Al segle XV hom atorgava ja títols de cirurgià i, com a conseqüència, existiren els cirurgians lletrats, doctors de “roba llarga”, pseudocientífics, i els barbers de “roba curta”, que tenien autorització per a tractar ferides i fractures, i practicar operacions externes (cura de fístules, abscessos, gangrenes, tumors i arrencament de queixals). Aquesta organització es mantingué més o menys fins al segle XVIII.
Les lluites i les guerres han donat, en totes les èpoques, un abundós material als cirurgians, però la ignorància, la rutina i els prejudicis impedien de progressar en el tractament de les ferides. La cura d’oli bullent fou finalment bandejada per Ambrosi Paré (segle XVI), que també substituí el cauteri per les lligadures dels vasos. Amb el Renaixement la cirurgia entrà en una nova fase, gràcies sobretot a Andreas Vesalius (1514-64); la seva obra De humani corporis fabrica superà els errors anatòmics dels clàssics; l’anatomia humana esdevingué una base formal per a la cirurgia i permeté el seu desenvolupament progressiu als segles següents. Amb fonament anatòmic i amb els coneixements de fisiologia que a poc a poc hom adquirí, la cirurgia del segle XIX pogué esdevenir més científica. D’altra banda s’enderrocaren els dos obstacles que impedien el progrés de les tècniques quirúrgiques: el dolor, vençut per l’anestèsia (Morton, 1846), i la infecció operatòria, vençuda per l’antisèpsia (Lister, 1876) i per l’asèpsia (Neuber, 1885), les quals formen, amb l’hemostàsia, el suport bàsic de la tècnica quirúrgica moderna, que ha pogut avançar més en un segle que en tots els anteriors junts. Després de la Segona Guerra Mundial dos descobriments transcendentals han fet avançar la cirurgia d’una manera gairebé insospitada: d’una banda, l’antibioteràpia, que ha vençut la infecció, i, d’altra banda, els curaritzants o relaxants, que han modificat essencialment l’anestèsia. Amb aquestes ajudes i amb les de la cirurgia experimental i el progrés en els mètodes de preparació, de recuperació i de tractament postoperatori, les operacions quirúrgiques són fetes amb un gran marge de seguretat.
Amb el temps han aparegut nombroses especialitats quirúrgiques, i hom pot dir que amb l’aparició de la cirurgia cardíaca ja no hi ha òrgans intocables per al cirurgià. La cirurgia moderna demana ineludiblement un treball d’equip que aplegui cirurgians, anestesistes i reanimadors, bons coneixedors de les diverses tècniques que pugui requerir cada intervenció quirúrgica. Des dels anys vuitanta del segle XX ha anat prenent cada cop més importància la cirurgia robòtica o cirurgia assistida per ordinador, realitzada mitjançant braços articulats proveïts de càmeres i instruments connectats a l’ordinador. El cirurgià obté una imatge augmentada de la zona objecte de la intervenció, la qual executa i controla també des de l’ordinador. Estretament vinculada a l’endoscòpia i la microcirurgia, la cirurgia robòtica és com més va més emprada, sobretot per a aconseguir operacions el menys invasives possible, a més d’oferir un precisió i flexibilitat molt superior a la cirurgia manual tradicional malgrat l’elevat cost.
La cirurgia als Països Catalans
Als Països Catalans, coexistiren dos tipus d’ensenyament de la cirurgia, el corporatiu i l’universitari (cirurgià), en general d’escàs rigor científic. Però el desenvolupament científic de la cirurgia no s’inicià realment fins a la creació del Col·legi de Cirurgia de Barcelona (1760), fundat per Virgili i Bellver, Pere, que havia intervingut en la fundació dels de Cadis i Madrid, per tal de formar cirurgians amb base científica; cal destacar, pel seu mestratge d’anatomia i de cirurgia, Antoni de Gimbernat, el nom del qual ha estat incorporat a la historiografia anatòmica. Un nou impuls de la cirurgia a Barcelona s’inicià amb el segle XX: l’Hospital del Sagrat Cor tingué com a director Salvador Cardenal, deixeble de Billroth i de Kocher. La seva escola donà deixebles com Antoni Raventós, Joan Puig-Sureda i Sebastià Recasens. La inauguració de la nova facultat (1906) permeté la creació de càtedres, com les quirúrgiques de Josep Maria Bartrina, Sebastià Recasens i Joaquim Trias i Pujol. Paral·lelament, l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (1816) permeté l’exercici dels cirurgians