El conclave immediat a la mort de Gregori XI elegí, sembla que pressionat per la multitud romana, l’arquebisbe de Bari, el qual prengué el nom d’Urbà VI (8 d’abril de 1378). Mancat de flexibilitat i de tacte polític, volgué reformar de cop l’Església en crisi. Probablement el ràpid anunci que féu de reduir els ingressos dels cardenals i d’ampliar el col·legi cardenalici a base d’italians inicià el conflicte. Aviat un grup de cardenals francesos, reunits a Anagni, declararen haver votat Urbà VI coaccionats. Aquests cardenals, juntament amb tres italians i Pero de Luna, poc temps després elegiren, a Fondi, el cardenal francès Robert de Ginebra (20 de setembre de 1378), que, amb el nom de Climent VII, al cap de pocs mesos s’instal·là a Avinyó. Ambdós papes, elegits el mateix any per conclaves distints, es consideraven els successors legítims. Però la raó veritable del cisma radica en la crisi de l’Església a partir de Bonifaci VIII, especialment en el període de l’estada dels papes a Avinyó (1305-76), en la relaxació de la cúria pontifícia, aferrada al luxe, a les riqueses i al nepotisme, en els moviments contraris dels espirituals franciscans i fraticels, i en les figures de Marsili de Pàdua, Giovanni di Jandun, Guillem d’Occam i Cola di Rienzo, sense oblidar la guerra dels Cent Anys, la pesta negra i les revolucions socials del període. Causes immediates foren els cardenals, els dos papes antagonistes, els nacionalistes italians i francesos, i la transformació d’un problema religiós en polític per l’acció, sobretot, de Joana de Nàpols i de Carles V de França. La Itàlia septentrional i central, l’imperi alemany, l’Europa central i nòrdica, Anglaterra, Irlanda, Flandes i Portugal obeïren el papa de Roma. Savoia, Escòcia, França i Nàpols (al principi), s’adheriren al d’Avinyó, el qual fou ulteriorment reconegut per Castella, Navarra i la corona catalanoaragonesa. Amb superior activitat proselitista per part d’Avinyó, la confusió fou enorme. Hi havia ordes religiosos amb dos superiors generals, un de romà i un altre de clementí. Diòcesis, abadies i parròquies eren disputades pels dos bàndols. Hi hagué sants i beats en cada sector, com Caterina de Siena i Vicent Ferrer. Els papes s’excomunicaren recíprocament, crearen nous cardenals i incrementaren la política fiscal i propagandística. Urbà VI fou succeït, a Roma, per Bonifaci IX (1389-1404), Innocenci VII (1404-06) i Gregori XII (1406-15). Climent VII, a Avinyó, només fou seguit per Benet XIII (1394-1422), tot i haver estat elegit Climent VIII com a successor quan ja tota la cristiandat havia reconegut Martí V (1417-31), creat pel concili de Constança. Durant els intents de solució, el concili de Pisa (1409) elegí un altre papa, Alexandre V (1409-10), succeït per Joan XXIII (1410-14), amb els quals el cisma bicèfal esdevingué tricèfal. Els estats de la península Ibèrica foren en principi seguidors d’Urbà VI o indiferents, però aviat, gràcies a l’acció diplomàtica del cardenal legat Pero de Luna (futur Benet XIII), auxiliat per Vicent Ferrer i el bisbe de Pamplona Martín de Zalba, Castella, la corona catalanoaragonesa i Navarra donaren llur obediència al papa avinyonès. Pere III de Catalunya-Aragó adoptà en l’afer una actitud de neutralitat activa. No trencà amb cap, obtingué beneficis de tots dos, ingressava al tresor reial les rendes eclesiàstiques, mentre enviava emissaris a Roma i a Avinyó, o en rebia sense atorgar-los caràcter oficial. En la seva política mediterrània mirà d’aconseguir el favor d’ambdós papes, per exemple, en la concessió en feu del regne de Sicília, en la condonació de la paga del tribut papal pel feu de Sardenya, en el dret de patronat, en la designació reial del mestre de Montesa i del prior dels hospitalers, en la concessió dels delmes per deu anys i en la delegació pontifícia a favor de l’arquebisbe de Tarragona per a dispensar la consanguinitat en els matrimonis. En la seva política de neutralitat arribà fins al punt de retenir dos capels cardenalicis, enviats per Urbà i Climent, a favor del seu cosí Jaume d’Aragó. Contra aquesta actitud neutral treballà el cardenal Luna, sostingut, entre altres, per Vicent Ferrer i el príncep hereu Joan, que contragué matrimoni amb la neboda del rei francès. En el testament, Pere el Cerimoniós recomanà de continuar la política neutralista, però el seu fill i successor Joan I, afrancesat i avinyonista, es decantà vers Climent VII i es reafirmà més encara en aquesta posició en resultar elegit com a successor d’aquest papa a Avinyó el cardenal aragonès Pero de Luna, que prengué de nom Benet XIII (1394-1422). La corona catalanoaragonesa es mantingué fidel a Avinyó fins a la deposició de Benet XIII en temps de Ferran d’Antequera (1416). Aquesta obediència fou recompensada amb sis capels cardenalicis a favor d’eclesiàstics de la corona catalanoaragonesa, mentre que Gregori XII creava cardenal el prior de Montserrat Vicenç de Ribes, tenaçment fidel a Roma. Per aconseguir l’extirpació del cisma, la Universitat de París havia proposat diversos camins: via compromisi, via cessionis, via concili, via facti i via iustitiae . De moment, el concili gal·licà del 1395, influït potser pel fet que el papa d’Avinyó ja no era un francès sinó un aragonès, Benet XIII, s’interessà per trobar una solució al cisma, i es decantà per la via cessionis , però Benet XIII considerà preferible el compromís entre els dos papes. Un nou concili gal·licà (1398) decidí la sostracció de l’obediència i Benet XIII restà assetjat en el seu palau d’Avinyó durant uns quants anys. Fracassat aquest camí, així com la reunió, amb l’altre papa, que Benet XIII propugnava per arribar a una entesa, els cardenals romans i els avinyonesos convocaren el concili de Pisa (1409), deposaren ambdós papes i elegiren Alexandre V, el qual anà a Roma, mentre el papa Luna es refugiava en territori català. Joan XXIII, successor del papa pisà, fou acollit per l’emperador Segimon, veritable artífex de la unitat, i convocà el concili de Constança (1414-18), al qual acudiren representants de tota la cristiandat. El cisma es clogué amb la deposició de Joan XXIII i de Benet XIII i amb l’abdicació de Gregori XII. El 1417 un conclave de 22 cardenals i 30 prelats elegí Martí V. Per a la vida de l’Església el cisma comportà la minva de l’autoritat pontifícia, la doctrina de la superioritat del concili sobre el papa, el gal·licanisme eclesiàstic, les reformes de John Wycliffe i de Jan Hus i la profusió de visionaris, flagel·lants, pseudoprofetes i místics, i en darrera instància, l’aparició del protestantisme.
Cisma d’Occident Retrat presumible de Benet XIII, amb els atributs de Sant Pere
© Fototeca.cat
Escissió entre els cristians d’Occident provocada per l’existència, durant 39 anys (1378-1417), de dos o tres papes simultanis, residents a Roma i Avinyó (i Pisa), que comportà la divisió per raons d’obediència religiosa, entre nacions, ordes religiosos i simples fidels.