El terme, en pura crítica històrica, és inadequat, i hom el manté per rutina. En efecte, la separació de l’Orient i l’Occident cristians fou un procés lent, complicat i continu que abastà des del segle IV al XV. Els incidents del segle XI representaren un dels moments principals del distanciament progressiu entre el papat i el patriarcat de Constantinoble. De fet, els historiadors bizantins desconeixen el “cisma” i donen poca importància als esdeveniments del 1054. Les divergències entre els mons eclesiàstics llatí i grec, patents ja al segle III, s’aguditzaren a partir de la controvèrsia ariana. L’Occident, malgrat les explicacions d’Hilari, no n'arribà a comprendre la terminologia, i semblantment succeí amb les crisis nestoriana i monofisita. Alhora, els grecs foren aliens a les preocupacions de la teologia occidental (doctrina de la gràcia). En el terreny disciplinari succeí similarment. Mentre a l’Orient s’enfortia el sistema d’Esglésies autònomes entorn de les figures cabdals dels patriarques (Antioquia, Alexandria i Constantinoble, i després Jerusalem) i dels metropolites, a l’Occident arrelava la idea del primat del bisbe de Roma. Al marge d’aquests dos grans nuclis, els cristianismes germànic, semita i egipci s’escindien de l’Església ortodoxa imperial i adoptaven doctrines herètiques (arianisme, nestorianisme, monofisisme). Des del segle IV, doncs, la unitat de l’Església era més un desideràtum que una realitat. Les relacions entre les Esglésies de les dues capitals dels dos imperis, Roma i Constantinoble, constitueixen una clara manifestació de l’abisme que s’anava obrint entre l’Orient i l’Occident. Ja des del segle V Roma s’oposà a les pretensions hegemòniques del patriarca de Constantinoble sobre l’Orient (refús del papa Lleó I del cànon 28 del concili de Calcedònia). En endavant, la polèmica fou contínua i passà per moments crítics, que comportaren una ruptura oberta. La primera es produí el 484, amb motiu de l’acceptació per l’Orient d’una fórmula dogmàtica de conciliació amb els monofisites (Henōtikón), que el papa no acceptà. El cisma durà fins el 518. Al segle IX, s’afermà a l’Orient la idea de l’apostolicitat de la seu de Bizanci (fonamentada en les Actes d’Andreu, del segle III), mentre a Roma Nicolau I (858-867) reclamava obertament una jurisdicció universal. La intervenció de Nicolau I, Adrià II i Joan VIII en la qüestió de Foci suscità la resistència dels bizantins, i més quan el problema de fons era polític: disputa sobre els territoris de la Il·líria i de Bulgària. Fins al segle XI la posició bizantina no fou de refús absolut de la primacia romana, puix que professaven la teoria dels “cinc patriarcats” (Roma, Constantinoble, Antioquia, Alexandria i Jerusalem) i reconeixien al papa un cert dret d’arbitratge; mai, però, en tota la seva història, els orientals no havien acceptat la jurisdicció romana sota la forma proposada pels papes del segle IX. Un dels ponts més sòlids entre el papat i l’Orient havien estat les possessions bizantines d’Itàlia. Les incursions dels normands i la restauració de l’imperi germànic (962) les posaren en perill. D’altra banda, al segle XI es produí a l’Occident cristià un fet d’importància cabdal: la iniciació d’un poderós moviment de reforma d’origen plenament centreeuropeu. Els tres primers papes reformadors (Lleó IX, Víctor II i Esteve IX) pertanyien a la noblesa lorenesa o borgonyona; per als grecs eren, doncs, “bàrbars”; i, efectivament, demostraren una total incomprensió de la mentalitat oriental. Lleó IX aprofità les dificultats dels bizantins a Itàlia per a llatinitzar la litúrgia a les contrades del sud. La contraofensiva no es féu esperar: el patriarca de Constantinoble, Miquel Cerulari, ordenà el tancament de les Esglésies llatines de la seva seu i inspirà el bisbe búlgar Lleó d’Okhrid una dura diatriba antillatina (1053). El cardenal Humbert de Silva Candida, tramès a Bizanci per negociar una aliança contra els normands, aprofità l’avinentesa per a polemitzar contra el patriarca i els grecs en general. La intemperància dels dos antagonistes portà a la ruptura (1054), i els legats papals excomunicaren el patriarca Miquel. L’emperador Constantí IX intentà de salvar la situació suposant que el cardenal Humbert no era un enviat del papa, sinó del general de l’exèrcit grec a Itàlia, Argyrus, però fou debades. Les excomunions havien estat pronunciades i ningú no tornà endarrere. Els contactes polítics entre ambdues riberes de la Mediterrània seguiren el seu curs, amb moments bons (I croada) i moments crítics (IV croada). Els papes mantingueren llur intransigència envers els orientals. Gregori VII (1073-85) exhumà les actes del sínode de Constantinoble del 869, que condemnà Foci, i l’elevà a la categoria de concili ecumènic, atiant la llegenda fociana. El 1274 una passatgera aliança política entre el papa Gregori X i l’emperador Miquel Paleòleg comportà un simulacre de reconciliació al concili II de Lió, intent que, mancat de suport popular, s’esfondrà al primer capgirament polític (1282). Al segle XV l’amenaça turca llançà els bizantins, armenis, coptes i jacobites a les mans de Roma. Un concili unionista fou convocat a Ferrara (1438), traslladat després a Florència. Hi assistiren l’emperador Joan VIII Paleòleg, el patriarca de Constantinoble i 700 orientals. Amb grans dificultats hom arribà a un compromís dogmàtic i disciplinari, fou proclamada la unió i obert el camí d’una aliança bèl·lica contra els turcs. El clergat i el poble de les Esglésies d’Orient, però, no en volgueren saber res, i el 1443 la “reconciliació” es podia donar per liquidada. Cap intent seriós no fou emprès ja més. Un acte molt important pel seu significat més que per la seva eficàcia fou l’aixecament mutu de les excomunions, fet, el 1965, pel cap de l’Església catòlica, Pau VI, i el cap de l’Església ortodoxa, Atenàgores I.